La il·lusió de ser ric sense fer de nou-ric

Hi ha pensaments obvis que de tan repetits esdevenen vulgars. I, tanmateix, no hi ha manera que els incorporem a la nostra vida. Per exemple, allò que no valorem prou el que tenim fins que ho perdem: la salut, una persona, el benestar material... Tots ho sabem. Tots ho descobrim com si fos nou quan ens arriba. Amb el mateix grau d’obvietat hi ha la reacció contrària: la facilitat d’oblidar els mals moments i viure un present plaent com si fos des de sempre, com si fos un atribut de la nostra condició, un dret de naixement. Ara els pericos som rics. Bé, com va dir un dels fills de Jordi Pujol en aquella memorable compareixença al Parlament, som “riquets”. I utilitzo la primera persona del plural perquè és una de les originalitats més gracioses del llenguatge esportiu (“Diumenge anem a Vigo”, “Ens han donat massa cops”, “Hem marcat un gran gol”, diem mentre fem un glop de cervesa al sofà de casa). Som riquets perquè Mr. Chen (lloat sia) s’està deixant una petita fortuna en el nostre club. Hem de gaudir de la nova condició. Gràcies a aquests diners encarem les vacances amb una il·lusió insòlita. I, encara més important, sense aquelles preguntes tan angoixants de cada estiu (quants sortiran, marxaran tots els bons o en quedarà algun?). Sense anar més lluny, ara fa un any vam perdre els nostres quatre millors homes: Kiko, Héctor Moreno, Lucas i Sergio García. A més de peces importants com Stuani o Colotto. La qualitat de les incorporacions va ser clarament inferior. Lògic: estàvem arruïnats.

Ara hem fet quatre fitxatges que milloren el que tenim. I estem convençuts que això no s’ha acabat: confiem a tenir unes quantes alegries més i a tenir-ne una de molt grossa. Tot plegat, amb un entrenador que il·lusiona, que ens transmet seguretat i sensació de projecte. Mirem un any enrere. O dos o tres. ¿Recordeu aquell sentiment entre la por, la tristesa i el desinterès? Mirem-nos ara. Mirem-nos i gaudim. El que vivim es comença a assemblar al que somiàvem. Siguem-ne conscients. Però no ens posem massa exigents. No siguem uns nou-rics. Venim d’on venim i ara alguns troben que això de fitxar jugadors de 30 anys no és una bona idea. Altres es deceben perquè no fitxem figures mundials. Ningú va dir que ho faríem, se’ns va prometre un projecte a llarg termini. Amb resultats immediats -estan complint- però a llarg termini. Per tant, gaudim del present i de les nostres millors vacances periques dels últims anys.