Publicitat
Publicitat

El Barça va de menys a més, domina, però s'estavella contra la falta de sensacions

El joc hi era, hi és, però necessita confiança

La confiança, al futbol, pot determinar que, de cop i volta i sense avís previ, els mateixos moviments que venies fent amb èxit deixin de ser efectius. Ahir el Barça, tot i fer un molt bon partit, va viure sempre al límit del desordre, al límit de la derrota, perquè és evident que no passa pel seu millor moment. Una certa inseguretat -invisible, gairebé inexistent, però present en els matisos de cada acció- va desajustar l'equip en la pressió, en les vigilàncies i en el joc de posició, cosa que va donar vida a un València que, un cop més, va jugar intensíssim, ordenat i punyent. En especial per la banda de Jordi Alba i Mathieu.

Els homes d'Emery van tornar a aconseguir que el Barça se sentís incòmode a Mestalla, que hagués de recollir-se prop de l'àrea en certs moments, que corregués enrere més del compte. I ho van fer amb la recepta de sempre: forta pressió en la primera línia, marcatges ferris en la zona mitja i una línia defensiva molt concentrada per bascular endavant i enrere de manera estratègica.

Pausa dins d'un ritme trepidant

A diferència del partit de Lliga, però, el Barça va tenir ahir molt més control sobre el València, malgrat les altes revolucions del partit, que sempre perjudiquen la pausa i el toc blaugrana. Thiago va aparèixer bé entre línies per marcar el temps del partit i també Cesc va moure's amb seny i ordre pels passadissos centrals, i tots dos van trepitjar l'àrea per aportar la profunditat que Messi no trobava en les conduccions interiors. L'argentí va ser la demostració més palpable que un futbolista -fins i tot el millor del món- necessita creure que se'n surt per sortir-se'n. No és que Messi decidís més bé o més malament que altres dies; no és que Messi estigui ara més lent o més ràpid. Ni tan sols és que Messi estigui desmotivat. No. Senzillament, Messi acumula una sèrie de partits humans, plens de relliscades, que li han fet perdre part de la màgia extraterrestre que, abans, l'accelerava davant els defenses i el feia imparable. Ha perdut, per unes hores, part del tacte que un jugador necessita perquè la pilota li respecti els girs, les frenades, els regats i els penals.

Abidal, Alves i la pressió

Més enllà de certs moments d'estrès defensiu, sobretot a la primera meitat, el Barça va merèixer més. Els blaugranes van generar ocasions per golejar, van estabilitzar el partit a base de possessió per tenir a l'abast algun gol més que encarrilés l'eliminatòria. Si a la primera meitat era Abidal el lateral que donava profunditat per l'esquerra, al segon temps el francès es va censurar les pujades per compensar la línia defensiva i evitar basculacions desesperades com les que havien habilitat el primer gol xe. L'entrada d'Alves per Alexis va permetre al Barça compensar la transició defensiva i trobar el perill a l'espai.

Fins al gol de Puyol al Barça li va costar molt creure en l'efecte de la seva pressió. Va acumular molts homes en fase ofensiva, va mantenir la posició, va atacar bé -tots tres factors, essencials per fer un bon balanç defensiu després-. Però, a l'hora de fer un pas endavant per robar la pilota, a alguna de les peces el va envair el dubte. La falta de confiança, de sensacions, un cop més. Això va generar un distanciament entre línies entre els set que sí que hi anaven i els tres que no que, sobretot al primer temps, va poder ser dramàtic.

Més continguts de