Publicitat
Publicitat

Una alineació de circumstàncies ofereix una versió caòtica i espessa dels blaugranes

Les lesions roben al Barça el joc de posició

Les lesions van obligar Pep Guardiola a exagerar una mica més la polivalència dels seus homes, a inventar una última -única- solució per alinear un onze que pogués enfrontar-se al nou Vila-real de Molina: un equip verticalíssim, dinàmic i contundent al xoc que va dur el Barça al límit.

Els blaugranes van haver de córrer moltíssim, sobretot enrere durant el replegament, i van tenir evidents problemes per marcar el ritme del partit perquè la circulació de pilota al centre del camp va ser interrompuda amb faltes constantment. Sense ritme, sense espais i sense poder connectar amb Piqué i Busquets en la sortida de pilota, Xavi no va ser aquell toc pausat i ordenat que és sempre. I, arrossegat per la pèrdua de protagonisme de la seva brúixola, el Barça va jugar incòmode al Madrigal. Sobretot al primer temps.

L'aposta inicial del Barça va ser un 3-4-3 desfigurat en una mena de 3-2-3-2, amb Busquets i Mascherano repartint-se la tasca de mig centre defensiu i la punta d'atac reservada a dos laterals amb vocació ofensiva com són Adriano i Alves. L'habitual punt de partida amb defensa de tres, superioritat numèrica al mig del camp i amplitud en atac va ser, com ho és sempre, un esquema mòbil, adaptable, inquiet. Però ho va ser tant que el Barça va perdre la seva referència sobre el terreny de joc, la seva posició. I, sense posició no hi ha joc, no hi ha rondo. I tampoc pressió. I tampoc combinacions. I tampoc ocasions de gol.

Rectificació a la segona meitat

La primera meitat del Barça va ser tan estressant que a la represa Guardiola va recuperar el seu 4-3-3, fent recular Mascherano al central i movent Puyol al lateral dret, per mirar de canviar el to del partit. I és que el tècnic s'havia passat els primers 45 minuts corregint la posició dels seus homes, matisant-la per mirar de contrarestar l'empenta d'un Vila-real intens i espitós. Als deu minuts, va mirar de garantir una sortida de pilota més neta canviant el rol de Piqué i Puyol, però la permuta, si bé va ajudar a la primera fase del joc, va acabar sent un problema en els duels defensius amb Borja Valero i Marco Rubén.

Tampoc va funcionar l'ajust tàctic amb Xavi, a qui es va intentar fer participar més del joc desplaçant-lo de la dreta, zona que habitaven Messi i Cesc, a la parcel·la esquerra del mig del camp. En el tram final, l'intent de guanyar profunditat amb Alves fent d'Alexis a la punta d'atac tampoc va ajudar el Barça a trobar el camí del gol. Tot el perill blaugrana el va generar Messi amb aventures individuals.

Amb el nou vestit de 4-3-3 el Barça va poder defensar millor el joc directe dels groguets i, sobretot, guanyar presència al camp del Vila-real i fer-ho amb molts més efectius, amb uns atacs un pèl més ordenats. Hi va haver canvi de peces: van entrar Alexis, Tello i Thiago. Tot i que sense màgia i amb un punt desesperat, el Barça va recuperar la posició i, amb ella, el rondo, la pressió.

Corria el minut 60, el 75, el 88 i la dinàmica del partit semblava impossible de capgirar. El Barça, tot i tenir cada cop més possessió, no tenia la clarividència amb pilota que acostuma a tenir; Messi no desbordava; a Cesc li faltava un punt de frescor per caçar l'última passada interior; el Vila-real seguia estirant el Barça, obligant-lo a començar els atacs des de Valdés. Els de Guardiola ho van intentar. Cesc la va tenir. Però el gol no va arribar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT