Sota l’influx de la ‘guerra del futbol’
Ha de ser un cop moral fort descobrir que un treballador teu ha estat anant a treballar durant més de dos anys a la teva oficina i, presumptament, ha dedicat una part de cada dia, amb fredor sistemàtica, a enviar els teus correus electrònics a un tercer. I, tanmateix, Jaume Roures va esperar a ahir per fer detonar aquest greu assumpte.
Per entendre el perquè d’aquest efecte retardat cal recordar en quina situació estava Mediapro el 2011, quan Roures va assabentar-se que les seves comunicacions feia anys que no eren privades. Aquell any la productora catalana estava encara immersa en l’etapa més crua de l’anomenada guerra del futbol. S’enfrontava a l’imperi Prisa a cara partida i les denúncies volaven d’anada i de tornada: cada querella, uns quants milions d’euros. En aquell moment, el fundador de Mediapro devia fer un càlcul: tenia Prisa -és a dir, la Ser i El País - frontalment en contra en un moment delicat (cal recordar que aleshores l’empresa encara estava en situació de concurs de creditors). Hi havia entrat voluntàriament, com a estratègia per superar les tensions de tresoreria derivades de la guerra del futbol, però fer-ho l’obligava a ser molt curosa amb la seva imatge. Si feia públic l’afer -Rosell era encara president- se li giraria en contra una altra part significativa de l’arc mediàtic. Podia comptar, per exemple, amb l’oposició frontal del Grupo Godó (La Vanguardia, Mundo Deportivo ), que havia mostrat ampli suport al rosellisme, en contrast amb el tracte aspre dispensat a Laporta.
Disciplina de grup
Aquest cas de presumpte espionatge era perfectament conegut per tot el personal de Mediaoro, si més no a Barcelona. De fet, l’octubre del 2011 Roures va reunir els seus treballadors a l’auditori de l’edifici Imagina per informar-los de l’esquerda de seguretat que havien detectat. Només en una altra ocasió s’ha congregat tot el personal: precisament quan l’empresa es va declarar en concurs de creditors, que aconseguiria aixecar el desembre d’aquell intens 2011. Això sí: es va informar de qui era el treballador autor del suposat espionatge, però no pas el destinatari dels correus sostrets. Amb tot, la disciplina de grup va fer que el cas no acabés fent el salt als mitjans de comunicació. Roures sabia que tenia temps abans que el presumpte delicte no prescrivís, així que, un cop més, ha demostrat ser un mestre en l’art del tempo.
