La maledicció de Jupp Heynckes
“No m’esforço a agradar a ningú, només vull guanyar”. Diego Simeone ho va dir a la roda de premsa de la vigília i ho va complir fil per randa. Cap novetat, d’altra banda. I va afegir: “Seguirem fidels al nostre estil, és l’única manera de sentir-nos fidels a nosaltres mateixos”. Doncs sí. Córrer fins a l’extenuació, lluitar cada pilota com si fos l’última de la seva vida, aprofitar un únic contraatac de Griezmann i saber patir fins a l’abraçada final. Això tan primitiu, però tan treballat, tan sacrificat i tan intens, ha tornat a dur l’Atlètic a la final de la Champions.
No m’agrada però no els trec cap mèrit. Eliminar el Barça i el Bayern és destronar el rei i la reina del bon gust futbolístic. Van perdre 2 a 1 al Camp Nou a l’anada de quarts i van perdre 2 a 1 a l’Allianz Arena a la tornada de semifinals. Ni Messi ni Ribéry ni Neymar ni Lewandoswki han trobat la manera d’obrir la llauna hermètica. A la vigília Guardiola va anunciar que havia vist “algunes vies, poquíssimes, de fer mal a l’Atlètic”. No eren tan poques i, a la primera part, les va posar totes en pràctica. I els jugadors del Bayern les van executar a la perfecció. Velocitat de pilota, jugar a un o dos tocs, intentar l’un contra un, posar moltes pilotes a l’àrea, centrades des de darrere cap al segon pal, guanyar tots els duels i fer un futbol més directe que de costum. Van marcar el primer de falta i Müller va fallar el penal que hauria canviat la història. Al descans, però, Simeone va guanyar l’eliminatòria. Fer entrar Carrasco, passar a un 4-1-4-1, fer sortir l’equip de darrere i, sobretot, insistir per passar a guanyar les pilotes dividides, va permetre que els matalassers se sentissin com un peix a l’aigua.
El Bayern, amb més cor que cap, no en va tenir prou. Afició, jugadors i Guardiola van perdre els estreps amb la mateixa medicina que ja coneixem nosaltres: les pèrdues de temps descarades, els trucs del cholismo i les tanganes del monoburguismo. L’últim partit europeu de Guardiola a Munic s’assembla massa cruelment a l’últim de Barcelona. Aleshores, un Chelsea ultradefensiu va matar-nos pel contraatac de Torres i per un penal fallat de Messi, que encara recorda. Thomas Müller tampoc no oblidarà mai la seva pena màxima. Ni Guardiola. A Baviera sempre li retrauran que a Europa, sempre amb la tornada a casa, el van eliminar el Madrid, el Barça i l’Atlètic. Sembla la maledicció de Heynckes, que el van fer fora i va deixar el triplet com a penyora. Això sí, en els últims tres anys, qui ha guanyat l’eliminatòria del Bayern s’ha endut la Champions. Tant de bo que sigui tradició.
