Publicitat
Publicitat

LA DIADA BLAUGRANA

El Barça comença a participar en la Diada als anys 20, però la seva relació amb el catalanisme neix abans

Una manifestació centenària

Les primeres grans manifestacions catalanistes en espais emblemàtics com el fossar de les Moreres i el monument a Rafael Casanova gairebé coincideixen en el temps amb l'establiment de l'esport com a fenomen de masses. Així, quan Valentí Almirall va escriure Lo catalanisme , el 1886, molts catalans perdien el nord amb les bicicletes. El 1892, l'any de la data del primer partit de futbol a Catalunya, s'escriuen les Bases de Manresa. I el 1899, quan molts catalanistes celebren la independència de Cuba, es funda el FC Barcelona.

El futbol va néixer amb una força increïble, i va interaccionar ràpidament amb els diversos moviments polítics de l'època. Alguns clubs van identificar-se amb moviments obrers i d'altres amb el catalanisme. Aquest és el cas del Barça, inicialment relacionat amb un catalanisme burgès proper a la Lliga Regionalista -fundada el 1901- però destinat a evolucionar per passar a ser, per a la major part de la població, el club del catalanisme transversal.

La relació del Barça amb la política neix ja durant la dècada dels anys 10, poc després d'aquella junta del club del 1908 en què Gamper va evitar la desaparició de l'entitat. El suís, convertit en un català més, ja va incloure als estatuts del club del 1908 que una funció de l'entitat era fer costat a la "ciutadania de Catalunya". A més, Gamper va fer costat a iniciatives com la demanda del Comitè Olímpic Català per competir el 1914 i la del 1920 per demanar que Barcelona fos seu dels Jocs. Gamper havia viatjat a Anvers per defensar la candidatura barcelonina ja convertit en un nom propi important d'aquella ciutat dividida.

El moment clau de l'època, però, va ser la lluita per aconseguir la Mancomunitat, establerta el 1914. I Gamper, en un gest sense precedents, va fer que una entitat esportiva se sumés a la lluita. El 1918, quan el club també va fer costat a la reivindicació per aconseguir el primer Estatut de Catalunya, el diari de la Lliga Regionalista La Veu de Catalunya va escriure: "S'ha produït el miracle i un club de futbol català s'ha convertit en el club de Catalunya". L'Espanyol, presidit llavors per un monàrquic com Genaro de la Riva, no va fer res, i l'imaginari col·lectiu de molts aficionats es va anar definint de mica en mica. Així, quan aquell mateix 1918 el Barça va jugar la final de Copa contra l'Arena de Getxo, el club blaugrana va ser rebut de manera hostil a Madrid. El 1922 el Barça va guanyar la Copa a Vigo amb un ambient de nou advers. Milers de persones van rebre els jugadors al baixador de Passeig de Gràcia, acompanyant la comitiva dels futbolistes fins a la plaça Sant Jaume, on el president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, els va rebre.

El Barça creixia. El catalanisme també. El 1922 s'inaugura l'estadi de les Corts i el 1923 arriba el triomf a les eleccions d'Acció Catalana. Aquell mateix 1923 el Barça ja participava en l'ofrena floral al monument a Rafael Casanova i el president Enric Cardona va rebre alguns cops després d'una càrrega policial prop del monument. La dictadura de Primo de Rivera del 1923, però, ho va aturar tot, i el club es va identificar encara més amb el catalanisme quan el 1925 la Marxa reial va ser xiulada a les Corts. Les autoritats van ordenar clausurar el club sis mesos. Gamper va marxar a l'exili, però cap soci es va donar de baixa.

Amb la fi de la dictadura, el Barça alça la veu altre cop i torna a fer acte de presència a les ofrenes al fossar de les Moreres. Llavors els diferents partits polítics ja lluitaven per tenir presidents afins a la directiva blaugrana. L'elecció com a president d'un home d'Esquerra Repúblicana com Josep Suñol i Garriga el 1935 va arribar quatre anys després del triomf electoral d'aquest partit. Suñol, assassinat pels franquistes, va promoure l'ideal d'"esport i ciutadania" que només la Guerra Civil va aturar. Quan les tropes nacionals van entrar a Barcelona, el Barça va passar a ser objectiu de les noves autoritats, que van arribar a plantejar-se canviar el nom del club i anomenar-lo España.

El Barça ja s'havia convertit en més d'un club, i ho seguiria sent amb dates claus com la vaga dels tramvies del 1951. El 1968 el president Narcís de Carreras va verbalitzar la frase "Més que un club". De Carreras, gens catalanista, no va dir-la pensant en clau política, però Agustí Montal, el seu successor, sí que li va donar aquest sentit quan va liderar el Barça per la Transició recuperant el català a l'estadi, la megafonia i les publicacions. Amb Montal també es va donar suport a la campanya de l'Estatut i es va tornar a fer una ofrena floral a Rafael Casanova, el 1977. L'ascens a la presidència d'un president poc catalanista com Núñez tampoc va canviar res. L'empresari, inicialment contrari al "Més que un club", va liderar la comitiva blaugrana de la Diada del 1978. El club ja estava lligat per sempre més a una manera d'entendre el país.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT