Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Ens mereixem una explicació

No hem de perdre el món de vista ni cremar res. La temporada de l’Espanyol és bona. A la jornada 30, en els últims vint anys, només dos cops havíem tingut més punts que ara. A més a més, els números ens diuen que encara podem anar a Europa. Fa una setmana, quan quedaven deu partits, vaig fer aquest càlcul: si fem els mateixos punts que a les deu últimes jornades de la primera volta, arribarem a 58, a la frontera -hauríem de veure de quin costat- de la classificació europea. Després de dos partits hem sumat un punt més que a la primera volta.

L’Espanyol té el novè pressupost i és el novè classificat. Tot lògic. L’únic equip amb menys pressupost que ens supera a la classificació és un Eibar que ocupa el lloc del València. Els nostres resultats són repel·lents de tan previsibles: guanyem els dolents i perdem amb els bons. Com al pati de l’escola. I tot això, complint els terminis i els objectius previstos (amb el gran forat negre de la Copa): top 10. Per tant, cap queixa. Però dimarts jugàvem la nostra primera final de la temporada. Amb l’eufòria de la remuntada contra el Betis i contra un rival directe. Hi havia les condicions per anar a totes. Com si no hi hagués demà: així són les finals. El primer indicador preocupant va ser la cinquena targeta de Gerard. Veure la cinquena groga al minut 88 quan aquella setmana seràs pare permet un dubte raonable. La nena (felicitats, Gerard!) va néixer dimarts. Em sembla molt bé que hi pogués ser. Però aquell dia teníem una final. I la vam jugar sense el jugador més decisiu. Falta de compromís? En absolut: poca consciència de final.

Però la gran sorpresa va ser l’alineació de Quique. La meva confiança cap a ell és tan gran que vaig pensar que la culpa era meva: la ignorància no em permetia veure el sentit d’un onze tan estrany. Però més enllà dels criteris futbolístics, el fet de no fer sortir els onze millors era un nou senyal del mateix missatge: tot i el que penseu vosaltres, això no és una final. Però, Quique, no ens volies il·lusionar? Doncs dimarts era un dia important. Vam esperar la roda de premsa: res (“No hi estem obligats...”, “Tots els jugadors tenen dret a jugar...”, “Estem al límit...”, “Aarón tenia quatre targetes...”). Això sí, clatellot a Marc Roca, a qui sempre li toca el rebre.

Tinc esperança i il·lusió, confio en el projecte, m’agrada el que està fent Quique, tinc memòria. Per tant, no exigeixo una explicació des de la indignació de l’aficionat rondinaire i amnèsic. Només la demano. Perquè això de dimarts no ho entenc. I necessito entendre-ho.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT