Nadal i Wawrinka, finalistes poderosos

BarcelonaRafa Nadal i Stan Wawrinka protagonitzaran la final de Roland Garros després de tancar amb autoritat (6-0 i 6-1, respectivament) unes semifinals que, paradoxalment, van ser els partits més exigents que afrontaven des que va començar el torneig. Ara, com a Austràlia el 2014, toparan per conquerir un Gran Slam. Aquell cop el manacorí va perdre sofrint molèsties a l’esquena, tot i que no va voler restar ni un mèrit al suís, que va alçar el primer gran trofeu dels tres que brillen al seu palmarès. Curiosament, un per any. En aquest també tindrà la seva oportunitat, tot i que París és, sens dubte, territori de Nadal. 9 títols el contemplen en 9 finals disputades.

Tres anys després tornarà a jugar-ne una i, com en quatre d’aquelles anteriors, ho farà sense cedir ni un set. L’últim obstacle va ser Dominic Thiem (6-3, 6-4 i 6-0) en un duel d’especialistes (quart cop que s’enfrontaven en l’actual gira de terra) i de 'liftadors'. L’austríac, tot i un bon començament de partit (break inicial i 5 pilotes de trencament en el decurs del primer set), va veure’s superat en el xoc d’intensitat en què el manacorí converteix cada partit, especialment en aquest escenari.

I més a cinc sets, en què se sent còmode tenint en compte l’exuberància física que evoca una de les seves millors versions. Perquè Nadal, més enllà de la resistència de fons i la consistència mental, ofereix un tenis solvent que li permet dominar i, a la vegada, contrarestar el del rival. Tot i que es tracti d’un desenfadat Thiem, atrevit en la predisposició i valent en l’execució. Amb una dreta potent va oferir punts de mèrit però el seu revés patia amb la pilota alta de Nadal, que va minimitzar un Thiem finalment diluït enfront el mestre, que avui encara és força superior al deixeble: l’austríac és un dels alumnes avantatjats per dominar la terra en el futur.

Wawrinka, amb 6-1 final

Abans, el suís va venjar la derrota de fa just un any sobre Murray, també en semifinals, amb una llarga batalla (6-7, 6-3, 5-7, 7-6 i 6-1) de 4 hores i mitja de partit. Un merescuda victòria per a un jugador que torna a la final dos anys després. I ho fa, amb el seu joc característic en aquestes instàncies. Tothom coincideix que Stan, quan passa la primera setmana dels Grans Slams, és un dels rivals més perillosos. Per actitud, i per potencial. Amb cops vigorosos per ambdós costats, Wawrinka és capaç de dominar més enllà del rival que tingui a l’altra banda de la xarxa. I en l’instant determinant (5è set) va fer-se palès de manera exagerada. Ell sobre la línia de fons i Murray, uns metres per darrera, intentant caçar les canonades que sortien de la raqueta de l’helvètic, que va tenir el servei per tancar amb un clar 6-0.

I és que, curiosament, fins l’últim parcial, l’escocès comandava el marcador però el joc depenia de Wawrinka, que duia la iniciativa per voluntat pròpia i per conveniència alinea. A Murray mai no li ha molestat deixar-se dominar, però amb tenistes com Stan sempre és un risc excessiu, ja que el primer que mana és el primer que domina. Per bé i per mal, òbviament, però en aquests nivells pot convertir-se en un distància insalvable. Com ho va ser en el desenllaç de l’enfrontament. Abans, Andy va poder trencar les inèrcies adversàries i contraatacar, però mai no va fer-se amb el lideratge del joc, sovint en mans de Wawrinka, autor de 87 cops guanyadors (per 36 de Murray). Les millors sensacions, a més, pertanyien al suís, que amb aquest triomf farà que Djokovic baixi al quart lloc del rànquing mundial.