Publicitat
Publicitat

La millor final, avui fa 40 anys

Ja han passat quatre dècades i el temps m'ha confirmat que aquella final de Copa del 4 de juliol de 1971 entre el València i el Barça és, encara, la millor que he vist mai.

El 1971 no era fàcil ser del Barça. Feia onze anys que no guanyava cap Lliga. El 69 havia perdut la final de la Recopa. El 70, vaig veure davant els meus nassos com l'àrbitre Guruceta s'inventava un penal que eliminava el Barça de la Copa i classificava el Madrid, robatori que es va correspondre amb una tumultuosa invasió del Camp Nou que va ser dissolta a cops de porra per la policia franquista. I aquell mateix 71, la Lliga es va escapar de la manera més dolorosa. A la darrera jornada, Atlètic de Madrid i Barça s'enfrontaven al Calderón. Qui guanyés seria campió. Van empatar, i el València, perdent a Sarrià contra l'Espanyol, va guanyar la Lliga! Com el Tenerife però al revés. El disgust va ser tan inenarrable que han calgut tots els títols dels darrers 20 anys perquè aquell nen de nou anys s'hagi sentit venjat per la història.

I en aquestes, la final de Copa va enfrontar el València i el Barça. I tothom era allà, davant el televisor, esperant una espurna de felicitat amb una moral alcoianesa.

La final no pot començar pitjor: al minut 3 de la segona part, el Barça està perdent per 2-0 i el València sembla camí del doblet. Però llavors succeeix aquell fenomen únic de les finals: el Barça no s'enfonsa. L'entrenador, l'anglès Vic Buckingham (que havia fet debutar Cruyff a l'Ajax), fa sortir Fusté, que llança una falta potent i col·locada des de 25 metres i fa el 2-1. Minut 11. I al minut 24 Zabalza xuta de molt lluny i torna a abatre Abelardo. L'àrbitre expulsa el valencianista Sol. I així s'acaba el partit. Pròrroga entre dos equips rebentats.

Als 9 minuts, Zabalza resol un embolic a la línia de gol i avança el Barça per primer cop, 2-3 . Però el València no es rendeix i dos minuts més tard, Valdez marca de cap el 3-3. Si la pròrroga acaba amb empat no hi haurà penals, sinó que s'haurà de jugar un altre partit al cap de 48 hores.

No va caler. Fusté fa una gran assistència en profunditat amb l'exterior del peu, i Alfonseda, amb una serenitat que els espectadors no tenim, dribla el porter i fa el 3-4. Nou minuts més tard s'acaba el partit. Rifé recull la Copa que li entrega el dictador. Per fi, el Barça és campió. Moltes gràcies a Reina, Rifé, Gallego, Eladio, Torres, Costas, Rexach, Marcial, Dueñas, Zabalza i Asensi més Fusté i Alfonseda. Han passat 40 anys. No us oblidaré mai.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT