COPA DEL REI - LA GRAN FINAL
Esports 18/04/2011

El millor lloc per guanyar una final al Madrid

Toni Padilla
3 min
El millor lloc  per guanyar una final al Madrid

BARCELONACom han canviat les coses en 43 anys. El 1968, guanyar al Santiago Bernabéu era una gesta titànica que mereixia una multitudinària rebuda a l'aeroport del Prat. Avui en dia, un empat fins i tot et deixa cert regust de derrota, com va passar dissabte.

L'11 de juliol del 1968, el Barça i el Madrid es trobaven per segon cop en la seva història en una final de Copa. L'únic precedent era una victòria blanca en la final del 1936 (2-1). I amb els blancs coronats poc abans com a campions de Lliga, la sensació general era que el triomf seria per als madridistes, especialment perquè la final es jugava al seu estadi, amb la presència del dictador Francisco Franco a la llotja. Però aquella final esdevindria la primera de les tres que el Barça ha guanyat al Madrid i, segurament, s'ha convertit en un dels grans partits de la història del barcelonisme. No tant pel futbol proposat per l'equip, sinó pel resultat, l'èpica i els fets que van envoltar aquell partit, que ha passat a la història com la final de les ampolles.

De les ampolles perquè el públic madridista, lògicament majoritari, va acabar llançant ampolles de vidre a la gespa per protestar per les decisions del col·legiat mallorquí Antoni Rigo Sureda. El barcelonista Záldua, de fet, va acabar rebent l'impacte d'una d'aquestes ampolles, que van fer que a la Federació prohibís la venda d'envasos de vidre, ja que l'espectacle va avergonyir fins i tot les autoritats franquistes.

Autoritats que ho van veure tot des d'una llotja on es va viure una altra de les anècdotes que han contribuït a destacar aquesta final en l'imaginari col·lectiu blaugrana: la dona de Camilo Alonso Vega, ministre de Governació, es va adreçar al president del Madrid, don Santiago Bernabéu, i li va dir: "Santiago, hem perdut. Quina desgràcia!", i el seu marit, veient que al costat hi havia el president del Barça, Narcís de Carreras, va rectificar la seva dona demanant-li que tingués un gest amb el dirigent català. I ella va dir "Ah! esclar, esclar... El felicito perquè... Barcelona també és Espanya, oi?" I Narcís de Carreras va deixar anar el seu famós "Senyora... no fotem!"

A la rivalitat històrica entre els dos clubs es van afegir les crítiques de la premsa esportiva madrilenya cap al col·legiat del partit, Rigo, que ja havia arbitrat el partit clau de semifinals entre l'Atlètic de Madrid i el Barça. Actuació molt discutida per l'equip matalasser i la premsa local. En ser designat per xiular la final, Rigo Sureda ja va ser collat pel públic abans del xiulet inicial, ja que els madridistes li havien penjat l'etiqueta d'"àrbitre blaugrana". Quan Rigo no va expulsar jugadors del Barça per alguna acció contundent, el públic va respondre amb la famosa pluja d'ampolles. "Va ser una final dura, sense gaire futbol, en què tothom va posar la cama fort. Com a partit no va ser el millor, i el Madrid es va queixar de l'àrbitre. Després es va dir que si li havíem regalat una casa, o no sé quines coses", recorda Quimet Rifé, un dels jugadors blaugranes aquell dia.

L'antimadridista

Rigo Sureda va declarar abans de morir el 2007: "Abans d'aquella final, en què vaig fer-ho tan bé com podia, no tenia res contra el Madrid. Però després d'allò vaig veure fins on arriba el seu braç. Ells em van posar la creu i altres clubs també van demanar que no els arbitrés perquè el Madrid era un club poderós i calia estar amb ells. He estat patint les conseqüències d'allò tota la vida. Després d'aquella final sí que em vaig tornar antimadridista. Abans no ho era".

La final es va decidir per un gol en pròpia porta del defensa central blanc Zunzunegui, després d'una jugada per l'esquerra en què va centrar Rifé i va participar un jove de 17 anys, Carles Rexach, que estava fent la mili però que va rebre permís per poder participar en la seva primera final de Copa. L'heroi, però, va ser el porter Salvador Sadurní, que va fer-se un fart d'aturar atacs d'un Madrid que encara tenia algun dels veterans de la generació que havia regnat a Europa, com Sanchís, Pirri i Amancio. "No ens van ni deixar donar la volta d'honor amb la copa, amb la de coses que tiraven", va recordar en el seu moment Sadurní, que en tornar a Barcelona va ser passejat a espatlles dels aficionats un cop va baixar a la pista de l'aeroport del Prat. Valia la pena celebrar-ho. S'havia guanyat una final a Madrid davant de Franco.

stats