05/03/2015

La millor manera de punxar un globus

2 min
Leo Messi, davanter del Barça, colpejant la pilota.

Una hora abans del partit, el Vila-real té el costum de penjar la seva alineació a Twitter. Ahir no va ser una excepció. Ho va fer, però amb una novetat. Abans d’anunciar el seu onze de gala hi va posar una etiqueta motivadora -o intimidadora- segons com t’ho miris: #sísepuede. El Vila-real feia servir el crit de guerra de moda, un càntic habitual al món de l’esport, molt abans que Pablo Iglesias el manllevés i el convertís en el clam de la seva revolució. El comentarista del Plus Carlos Martínez començava la narració del partit amb una èpica sobrevinguda que no ens és nova. “ El fútbol le debe una gran final al Vila-real ”, va dir. No va explicar, però, en quin contracte està escrit aquest deute ni tampoc va dir per què al Barça ningú no ens deu mai res. Tant se val.

L’entrenador local, Marcelino García Toral, havia dit que el seu equip sortiria “ a cañón ” -el llenguatge és molt important en la propaganda de les remuntades preventives- i la directiva del Vila-real havia volgut estar a l’altura de l’esdeveniment. Per convertir el Madrigal en una olla de pressió, van donar un globus groc a cada aficionat local. Una novetat en el món de les coreografies de la bona fe, de les que no acostumen a acabar bé. Es tractava de sacsejar el globus quan els jugadors sortissin al camp i, a l’hora de començar el partit, fer-lo rebentar tots alhora per aconseguir un efecte estrèpit que faria les delícies d’un caçador de sons com l’Albert Murillo. Però rebentar globus sense una agulla no és tan simple com sembla i fer-ho sincronitzadament requeria un entrenament que l’afició grogueta no tenia. I va començar el partit i el Barça va estar adormint la pilota durant dos minuts. La primera vegada que va passar de mig camp, Messi es va inventar una passada penjada a l’esquena de la defensa, Neymar hi va arribar de puntetes i, sense fer soroll, va punxar tots els globus de cop.

Les il·lusions locals van durar el que va trigar Messi a tocar la pilota. Després, un Barça quiet, tou i badoc ens va fer témer que ens complicaríem la vida absurdament. Piqué va mantenir el to i cinc bones aturades de Ter Stegen ens van donar seguretat. Ahir va semblar que el Barça va guanyar fins i tot un partit que no volia guanyar. A partir del minut tres el rival era més el rellotge que el Vila-real. Es tractava només de deixar passar una hora i mitja per arribar a la final. I s’hi ha arribat. A més a més, el camí era prou sinuós i l’equip de Luis Enrique ha sabut guanyar els vuit partits que ha disputat en aquesta competició. Ja que hi estem posats, la final no hauria de ser l’excepció que confirmés la regla.

stats