Publicitat
Publicitat

El missatge Piqué

AOleguer Presas el van convocar a una concentració de la selecció espanyola el 2005. Allò va ser un moviment polític, de profunda càrrega simbòlica, perquè el que es buscava era la fotografia d’Oleguer amb el xandall d’Espanya. El seleccionador del moment no semblava especialment interessat a comptar amb els serveis del jugador del Barça i tothom tenia clar que el de Sabadell no tenia gaire interès a posar-se la samarreta de la roja. Ja sigui de màniga llarga o en format estiu. Amb el temps ha quedat bastant clar que aquella convocatòria, a la qual Oleguer no es podia negar si no volia tenir problemes legals, era un missatge clar a la dissidència. El poder no estava disposat a acceptar que un personatge de rellevància social i mediàtica com un jugador del Barça qüestionés l’espanyolitat.

Molt d’això, d’aquesta voluntat d’eliminar el posicionament de personatges públics, hi ha en l’afer Piqué. Abans del 2012 una part de la població d’aquest país retreia als esportistes que no es posicionessin políticament. Però és que la consigna era clara: qui se surt del discurs neutre no apareix a la foto. Corrien aquells temps en què si algun pilot del Mundial de motociclisme agafava la bandera equivocada en un triomf rebia una trucada del patrocinador de torn. O si un atleta feia un gest equivocat producte de l’eufòria algú li recordava que la beca corre cert perill si no hi ha un comportament adequat. El 2012 va rebentar les costures de tanta contenció. ¿Algú es podria pensar que si més de la meitat d’un país aposta per un posicionament polític trencador com la independència els esportistes en quedarien al marge?

El més greu de tot és que, a diferència d’Oleguer Presas, Gerard Piqué no era un independentista. Potser no ho és ni ara. Fa uns anys, en una entrevista a Catalunya Ràdio, es va mullar amb una opinió a mig camí entre el federalisme i la no alteració de l’ statu quo autonòmic. Alguna cosa no funciona bé a l’Estat quan un jugador que ha participat activament en els triomfs més importants de la història del futbol espanyol és tractat com si fos portador d’un virus contagiós. Al cap i a la fi, Piqué segurament ha recorregut a marxes forçades el camí que han transitat molts ciutadans d’aquest país. Si no em volen, marxo. Amb Oleguer se’n van sortir per enviar el missatge preventiu a la dissidència. Si algú tenia la temptació d’utilitzar la seva projecció pública ja sabia el pa que s’hi donava. Amb Piqué s’han equivocat, perquè molt em temo que acabarà provocant la reacció contrària.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT