“És una llegenda viva del nostre judo”. El president de la Federació Catalana de Judo (FCJIDA), Fermín Parra, respon així de generós quan se li pregunta per Mireia Lapuerta, l’esportista amb el millor palmarès de tota la història del judo català. La del Masnou s’ha guanyat a pols aquest estatus. La seva llista de rècords és inacabable: és la primera catalana que guanya un campionat d’Europa, la primera espanyola que aconsegueix el número 1 del rànquing mundial júnior (categoria -44 kg) i també és pionera a penjar-se deu medalles a les Copes europees. La dimensió dels seus èxits es dispara si tenim en compte que encara no ha complert la majoria d’edat. Lapuerta, de 17 anys (1999), alterna dia sí dia també l’exigència de l’elit amb l’angoixa habitual dels estudiants que afronten la recta final de segon de batxillerat i l’inici de la seva etapa universitària. “Els estudis són imprescindibles. Si tot va bé, d’aquí uns mesos començaré un grau. Potser el d’ADE, però encara no ho tinc clar”, confessa. Amb la seva habitual mirada tendra, trasllada el cap fred a sobre del dojo. Allà es letal. Letal, no violenta.
“La gent que ens posa aquesta etiqueta és perquè no coneix el judo. Ni som agressius ni ens fem mal intencionadament. No està permès donar cops. Intentem batre l’oponent amb claus que aprofiten la seva pròpia inèrcia. És una combinació molt atractiva d’aptituds corporals i tàctiques”, es defensa. Primer es visualitza el moviment i després es projecta. L’esportista ha de dominar la ubicació espacial, el tempo de l’acció i l’aspecte psicomotriu. El procés ha de ser fugaç i precís. “És difícil destacar un aspecte de l’estil de la Mireia. És molt bona perquè és completa. Físicament és molt forta i mentalment ho és encara més. Ho dona tot als entrenaments i sempre ha competit al màxim, concentrada”, explica el seu entrenador, Dani Rey. El tàndem preparador-esportista, inamovible des que la Mireia va posar-se per primera vegada un judogi fa 12 anys, entén que la victòria no passa pels dubtes.
“Has d’aprendre a estar sempre endollat perquè et poden fer un KO en el primer compàs del combat. El repte és saber gestionar bé les teves cartes i estar capacitat per prendre decisions transcendents en fraccions de segons”, diu la catalana, que afronta el seu primer any de júnior. Ella ha sabut trobar l’equilibri amb talent i una mitjana de quinze hores setmanals d’entrenament que varien en funció del calendari esportiu, de l’acadèmic i del personal. “Intentem adaptar-nos i encaixar-ho tot. A vegades és impossible i haig de renunciar a algunes coses -comenta, amb maduresa-. M’he perdut viatges de fi de curs, festes i aniversaris a casa. Ha sigut la meva decisió. El judo m’ho compensa amb experiències úniques que no canviaria per res del món”.
La seva felicitat reforça la gestió de la FCJIDA, que avui organitza la 43a edició del Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona. L’entitat aposta per promoure i acostar el judo a les escoles a la recerca de nous cracs. “La Mireia és la cara del nostre projecte de formació entre els més petits. Porta molts anys fent història, des que és infantil. Realment no té sostre”, afirma Fermín Parra, orgullós. Els èxits no només depenen de l’autoexigència de l’esportista. Primer ha de lluitar per ser professional. “És molt difícil viure del judo i fer carrera. Si no reps ajudes has de compaginar l’esport amb el món laboral. S’ha de fer un plantejament seriós de suport econòmic directe per poder competir amb les mateixes condicions que la gran majoria de països. Aquí o ets ferm candidat a una medalla olímpica, o res. I jo vull aconseguir-la, és el meu gran objectiu”. Les perspectives són gegantines, però realistes. “Ha de seguir treballant de valent, perquè arribar-hi no és fàcil. Pensa que els campions de veritat es fan amb el cap. I ella té actitud i ambició de sobres”, recalca el seu entrenador.
