Publicitat
Publicitat

PEU AL FERRO

‘Vente a Alemania, Pepe’

Aquest era el títol d’una lamentable pel·lícula dels anys setanta, que tenia com a principal argument la participació d’Alfredo Landa com a estrella del repartiment. Amb això ja està gairebé tot dit sobre un film que intentava descriure les dificultats d’un aragonès de Peralejos que decideix emigrar a Alemanya per fer fortuna. Es veu que, aleshores, les vicissituds dels immigrants feien gràcia a alguns.

Després d’acabar ahir dotzè a Montmeló, a dues voltes del tercer, Fernando Alonso va anar més ràpid marxant que a les rectes del Gran Premi. I és que, en un intent d’obtenir a Amèrica -terra de promissió- el que no troba a la F-1, l’asturià correrà d’aquí pocs dies les 500 Milles en un remake de la pel·lícula citada, en un exercici d’alfredolandisme 2.0 que es podria titular Vente pa’Indianápolis Fennando.

No ha marxat amb una maleta de fusta, com l’actor de la boina, sinó amb un avió privat en el qual ha passat la nit perquè avui té la primera sessió d’entrenaments classificatoris al recinte esportiu més gran del món.

Ha fet bé de provar aquesta experiència, què coi. A la graella d’ahir hi havia disset pilots més que l’haurien d’haver imitat; si més no, a ell li hauria anat bé per amortitzar el lloguer de l’aeronau, i als altres els hauria servit per viure una aventura que trenqui amb la monotonia que viuen. I espera’t: la que vindrà.

Perquè després del Gran Premi viscut ahir en un Circuit de Barcelona-Catalunya que feia molt goig, va quedar clar que aquest campionat només és cosa de dos: Vettel, que de moment encara lidera la classificació, i Hamilton, que va ser el clar guanyador de la cursa. A la resta els tocarà fer d’attrezzo en les quinze curses que queden perquè s’acabi una temporada que, per molt que s’esforcin alguns a fer-nos-ho creure, a mi no em sembla ni emocionant, ni tan diferent a les últimes. Petits canvis, sí, però cap de radical, de moment.

Si totes les aportacions de renovació de la competició que ha de fer Liberty Media només passen per pintar els números dels monoplaces més grossos, la revolució promesa quedarà més aviat en una petita algarada que, això sí, haurà costat 8.000 milions d’euros.

“Ho deuen haver fet per a la gent gran com jo, que ja no ens hi veiem gaire bé”, ens va dir Bernie Ecclestone, que només s’alça les ulleres per comptar els bitllets d’aquesta operació. I sense haver d’anar a Amèrica, d’on venen els nous gestors; ni a Alemanya, com el Pepe.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT