Els nens del pijama de ratlles blanc-i-blaves
Diumenge el camp de l'Espanyol estava ple de nens congelats i decebuts. Per a molts, al marge del resultat -que confirmava el nostre esperit de bon samarità-, va ser un dia important. Van descobrir que el que es pensaven que només vivien ells era compartit per molts. És com quan, arran d'una desgràcia, trobem algú que també l'està vivint. Però també és semblant al que sentim en descobrir que hi ha algú altre a qui també li agrada aquell grup de música que ningú coneix o algú que tampoc es perd cap dels llibres de l'autor que crèiem que només escrivia per a nosaltres. Tot i que formar part d'una minoria té el valor de la singularitat i de la distinció, sentir que no estàs completament sol també ens agrada.
Quan un nen passeja amb el seu pare i porta la samarreta, posem per cas, del Barça, ningú li diu res d'especial. Ni bo ni dolent. Forma part del paisatge. En canvi, anar amb les ratlles blanc-i-blaves té un punt de risc -puc confirmar, tot i que costi de creure, que hi ha culers maleducats i que fins i tot en vaig tractar un que era mala persona- però també suposa trobar uns gestos de complicitat plens d'il·lusió quan l'atzar provoca la trobada improbable de dos pericos.
En canvi, anar al camp, i sobretot anar-hi en metro, és endinsar-se a poc a poc en un univers de pijames de ratlles blanc-i-blaves. Abans de fer el transbordament a Diagonal encara sorprèn trobar un company de viatge. En el llarg passadís entre la línia verda i la blava ja en som més. Els nens encara assenyalen sorpresos bufandes i samarretes. Un cop al vagó definitiu, la selecció natural s'imposa: només sobrevivim els que anem a veure com el cuer guanya el seu tercer partit de Lliga.
Els nens, però, són resistents. Han descobert que tenim un jugador, Coutinho, a qui en la col·lecció de moda no li podran negar els punts de crac com han fet injustament amb els seus altres ídols. També resistiran la duresa d'un nou dilluns en minoria en unes escoles que només protegeixen algunes diversitats (l'esgotador "nens i nenes de la classe dels lleons i les lleones", la inútil celebració del "solstici d'hivern", etc.). Però dilluns, els nens pericos, que encara no són anti-res i que celebren -amb contenció- les victòries del Barça, van a l'escola tranquils perquè els seus companys, per una vegada, no diran res.
