05/03/2015

La nit més trista

2 min

Les derrotes s’han de pair i plorar. Dimecres vaig sortir del Power8 trist, una mica enfadat i molt decebut. Ni la trajectòria a la competició, ni el gran ambient al camp, ni res rebaixaven aquests sentiments. Una cosa és fer de la derrota poesia -i si ets perico aquesta és l’única opció-, però una altra és viure les grans derrotes com si fossin victòries. Una derrota com la de dimecres no té ni consol ni excuses. Per això -tot i entendre-la- no comparteixo la celebració del final del partit. Viure amb alegria l’eliminació d’unes semifinals de Copa és d’equip perdedor. Òbviament, ningú tria l’Espanyol per les lligues o copes que espera guanyar. Però això no ha de voler dir que ens alegri perdre.

La derrota de dimecres va ser molt dolorosa. Tan dolorosa com il·lusió ens feia guanyar. Si se’m permet l’autocita: “Il·lusionar-se és un acte de valentia perquè es posa en risc la tranquil·litat. Sense il·lusió no hi ha frustració, però tampoc plena satisfacció”. Això ho escrivia fa dos mesos, abans del partit de tornada del partit de vuitens contra el València. Des d’aleshores la il·lusió no ha parat de créixer. Per tant, la frustració d’ara és molt més gran que si s’hagués produït al mes de gener.

Ara bé, prefereixo tenir moltes frustracions com aquesta que viure en la zona tranquil·la d’una temporada mediocre. Pel mateix motiu que prefereixo enamorar-me i que em deixin que la tranquil·litat de la no passió. Òbviament, tant en un cas com en l’altre, posats a triar, si tot acaba bé, molt millor. Perquè hem vingut a aquest món a ser feliços. Per ser-ho, cal sort. Però la condició prèvia és jugar-te-la, posar-te a la intempèrie, arriscar-te. L’afició perica ho hem fet durant unes setmanes. Sense protecció. I hem perdut. Ara, a plorar uns dies.

Segurament, aquesta il·lusió col·lectiva ha sigut contraproduent per al resultat final. Els jugadors -que havien arribat fins aquí clandestinament, gairebé sense fer soroll- es van sentir sobreresponsabilitzats. El de dimecres no era un partit de futbol que s’havia de jugar i guanyar. Era una gran festa amb una traca final. I els minuts de joc, un tràngol inevitable que se superaria perquè feia baixada, perquè amb el resultat de l’inici ens classificàvem. Tot estava tan a favor que no es podien imaginar (tot i que temien) un final diferent del desitjat. Només calia tancar els ulls i esperar que passessin els 90 minuts. Van tancar els ulls, van començar a córrer sense saber cap a on i, quan els van obrir, l’Athletic havia marcat dos gols i ens havia deixat sense final.

stats