Quan no cauen els anells
El Barça ha fet els deures. Arriba al viatge a Japó, d'aquí un mes, amb un doble objectiu assolit: és a vuitens de final de la Champions i és, pràcticament, a vuitens de final de la Copa del Rei després de la victòria d'ahir a l'Hospitalet. Guardiola no estava per brocs, ja havia avisat que el seus jugadors donarien una lliçó i, la primera, la va donar ell mateix deixant Deulofeu a la graderia de la Feixa Llarga i posant cinc campions del món de sortida. Puyol, Xavi, Iniesta, Cesc i Villa (que abans d'acabar d'escriure aquest article ja devien ser volant cap a Madrid amb l'avioneta que els ha preparat expressament la selecció espanyola), no els van caure els anells per jugar un partit que, històricament, a les estrelles del Barça els ha fet mandra.
Ahir no ho va semblar. Al contrari, jugaven amb la gana de sentenciar l'eliminatòria, però els va costar dominar la pilota en un camp de gespa artificial. Quan van endevinar el bot i el control, ja havia passat mitja hora i, a partir d'aquí, va arribar un festival d'ocasions de la primera part i el golàs d'Iniesta. El mateix Guardiola, en una recent roda de premsa, va afirmar que Iniesta té més gol del que ell mateix es pensa. El xut per l'escaire d'ahir no es pot marcar, només, amb l'autoestima alta. Se n'ha de saber molt per pentinar les teranyines com va fer al camp de l'Hospitalet. També estem descobrint noves característiques, insospitades, en Cesc Fàbregas. En els dos últims partits l'hem vist protestar més vegades als àrbitres, cadascuna de les decisions on ell era protagonista, que en tots els anys que el vam veure a Anglaterra. Queixar-se, gesticular i lamentar-se no és -amb l'excepció d'Alves- l'estil del Barça actual. Fàbregas és un futbolista tan extraordinari que pot aparèixer en qualsevol zona del camp i a tot arreu juga la pilota amb altíssima qualitat, però li sobra aquesta mica de teatralitat i aquest tornar-s'hi. La millor manera de respondre és fer una jugada encara millor i voler ser exemple en tot.
De la nit de la Feixa Llarga -poc per recordar- sempre en quedaran dues coses: el debut en partit oficial de Cristian Tello i el de Rafinha Alcántara. Dos més del planter que es podran guanyar molt bé la vida amb el futbol que tenen a les cames. L'extrem recuperat del planter de l'Espanyol va començar bé i es va anar diluint però va ensenyar la poteta: molta velocitat, bons un contra un i centrades remarcables. Rafinha, el germà de Thiago, no va tenir temps per demostrar que d'aquí cinc anys serà un dels millors jugadors del món.
