BARCELONADiuen que no. Que guanyar un títol al Santiago Bernabéu no fa més il·lusió que guanyar-lo en qualsevol altre estadi. Gerard Piqué deia dilluns en roda de premsa que el més important és aconseguir aixecar el títol, la Supercopa d'Espanya, no pas fer-ho i celebrar-lo a l'estadi de Chamartín davant l'etern rival. I ahir Tito Vilanova, en la mateixa línia, restava importància al fet de poder sumar el primer títol com a primer entrenador del Barça al feu madridista i recordava que cadascun dels 14 títols que ha pogut celebrar en els últims quatre anys amb Pep Guardiola ha tingut alguna cosa especial.
Ells diuen que no. Però la realitat, la història, recorda que la d'avui és una oportunitat única. Molt difícil de repetir: ser campió davant el Reial Madrid al seu estadi. La tornada de la Supercopa d'Espanya d'aquesta nit (22.30 h / TV3 i La 1) tot just serà la quarta ocasió que Barça i Reial Madrid es disputaran un títol al Santiago Bernabéu i, en cas de guanyar l'equip de Vilanova, seria només la segona vegada en la història del club que per la megafonia de l'estadi blanc sonés l'himne blaugrana amb l'etern rival derrotat sobre la gespa madridista. La primera va ser en la famosa final de les ampolles de l'any 68. Al llarg dels anys l'himne ha sonat en vuit ocasions més per acompanyar la volta d'honor blaugrana al Bernabéu, però no contra el Madrid.
El barcelonisme s'il·lusiona
Discursos a banda, doncs, el barcelonisme somia a poder festejar un títol contra el Reial Madrid a casa seva. Els aficionats més veterans volen recordar aquelles sensacions de fa més de quaranta anys, quan Zaldua va pujar sol a la llotja del Bernabéu per aixecar la Copa del Generalísimo entre llançaments d'ampolles de vidre. Els més joves, els de l'època victoriosa i en color del Barça, volen experimentar el doble plaer de guanyar contra el Madrid i a casa seva. Tots ells, grans i petits, s'imaginen aquest fet i, conscients que seria una fita històrica, afronten la tornada de la Supercopa d'Espanya amb especial emoció. Amb nerviosisme, fins i tot. El 3-2 de l'anada situa el Barça amb un lleuger avantatge, però Tito Vilanova va encarregar-se ahir de recordar que el Madrid "sempre és perillós" i que la necessitat que té de marcar per aixecar el resultat advers el farà més atrevit, més valent. En definitiva, un rival més exigent. No serveix de res que les últimes set visites dels blaugranes al Santiago Bernabéu des del 2008 s'hagin saldat amb èxit, amb cinc victòries i només dos empats, perquè cada partit contra els blancs situa els comptadors a zero, anul·la i inutilitza les estadístiques. "Contra el Reial Madrid importa poc el passat. Que haguem guanyat altres cops al Bernabéu no ho fa ara més fàcil", afirmava amb to seriós i tranquil Tito Vilanova al vespre, després de l'última sessió d'entrenament al Camp Nou.
És una final i viatgen tots
El tècnic del Barça viatjarà a Madrid amb tots els seus jugadors disponibles (inclòs Carles Puyol, tot i la fractura al pòmul) i només es quedaran a Barcelona el lesionat Muniesa i el convalescent Abidal. El Reial Madrid, a diferència de l'anada, quan va decidir viatjar el mateix dia de partit, va canviar els plans i va concentrar-se ja des de la tarda a l'hotel, en un gest que contrasta amb l'aparent indiferència amb què José Mourinho assegurava ahir que afronta aquest duel contra el Barça de Supercopa d'Espanya. L'entrenador portuguès podrà alinear en defensa Pepe, un cop recuperat del traumatisme cranioencefàlic que va patir contra el València, i fins i tot podria fer debutar el flamant fitxatge blanc, Luka Modric, que ja va exercitar-se ahir a Valdebebas amb els seus nous companys. L'objectiu dels blancs és doble. D'una banda, impedir que el Barça aixequi la seva quarta Supercopa d'Espanya consecutiva, i ampliï a onze el seu palmarès, tres més que el Madrid, que en té 8. De l'altra, que no ho faci al seu estadi i no es repeteixi l'escena de l'última gran nit blaugrana al Santiago Bernabéu.
15 anys de l'efusivitat de Gaspart
Va ser l'any 1997, en una final de Copa del Rei que el Barça es va endur després de superar el Betis per 3-2, amb un gol de Pizzi i dos de Figo, l'últim al minut 115 de la pròrroga. Aquell dia, Joan Gaspart va desmelenar-se en les celebracions i va fer la volta d'honor amb la bufanda del Barça penjada al coll, oferint-la amb alegria a unes graderies blanques que, tot i no estar ocupades per aficionats madridistes, tenien una connotació simbòlica evident, especial per al seguidor del Barça.
Aquella va ser l'última celebració d'un total de nou moments triomfals d'un Barça campió al Bernabéu. La primera va ser en una Copa del Generalísimo que el Barça de les Cinc Copes va guanyar l'any 1951 contra la Reial Societat per 3-0, amb dos gols de César i un de Gonzalvo III. En va alçar dues més de manera consecutiva al feu madridista contra el València l'any 1952 (4-2, amb gols de Basora, Vila, Kubala i César), i contra l'Athletic el 1953 (2-1, Kubala i Manchón). Al final de la dècada, l'any 1959, va derrotar 4-1 el Granada, amb dos gols de Kocsis, un de Martínez i un altre de Tejada. Després de la final de les ampolles , l'any 1971 va sumar una altra Copa contra el València (4-3, dos gols de Zabalza, un de Fusté i un altre d'Alfonseda).
Ja amb denominació de Copa del Rei, el Barça té al seu palmarès (i a la seva memòria) dos títols més aconseguits sobre la gespa del Santiago Bernabéu: la Copa del 1988 contra la Reial Societat (1-0), amb gol d'Alexanko, i la del Betis (3-2) del 1997.
Dos precedents a la Supercopa
Al Santiago Bernabéu el Barça hi ha celebrat Copes però no Supercopes. Hi ha dos precedents d'aquesta competició amb tornada al feu madridista i tots dos han acabat amb bon final per al quadre blanc. Després d'un 0-1 al Camp Nou, amb gol de Míchel, l'any 1990 el Madrid va golejar el Barça per derrotar els blaugranes per 4-1 (Butragueño dos, Hugo Sánchez i Aragón), idèntic resultat que es va repetir l'any 1997, amb Raúl com a doble golejador, a més de Mijatovic i Seedorf.
A diferència del que diu la història del Barça, els blancs sí que poden presumir d'haver celebrat dues Supercopes d'Espanya a l'estadi de l'etern rival. El Camp Nou va haver d'empassar-se una celebració blanca els anys 1988 i 1993. En l'altre i últim enfrontament entre blaugranes i blancs en la Supercopa espanyola, la de l'any passat, la festa va ser per al Barça davant la seva afició, que va veure com el 3-2 evitava la pròrroga contra els de Mourinho.
Aquesta nit a partir de les 22.30 h, la història ofereix al nou Barça de Tito Vilanova una oportunitat única de reviure la glòria d'aquells primers herois del 1968, l'eufòria d'aquell equip del 1997, l'últim a tastar la ràbia d'un Bernabéu rendit al Barça campió.
