Publicitat
Publicitat

Un partit abans del partit

Ahir no vam veure un partit, sinó tan sols una prèvia. Per un moment va semblar que feia nosa a tothom, inclòs el públic que havia acudit en massa a veure el seu equip. El Camp Nou no és un estadi, és un ésser viu. I des de fa dies està fred, expectant i un punt desconfiat. Per molt que, com ahir registri una gran entrada, té últimament un actitud gèlida i gairebé desconcertant. Aquí no val tenir el millor equip de la història ni res que se li assembli. La cultura d'aquest camp pesa més que qualsevol títol, i que se n'oblidin els que pensin que ara tot és diferent.

Prou ha fet Pep Guardiola per convertir un club perdedor en guanyador, i portar-lo a les cotes més altes de futbol que han vist mai els nostres ulls. El que ja no li podem demanar és que canviï la nostra particular i segurament desesperant manera de ser. Som freds, exigents i malhumorats i, excepte algun jove despistat, no ens agrada cantar ni cridar. Tot això s'accentua en nits com la d'ahir, en què el partit que importa no és realment el que estem veient sinó el que ve després. L'Almeria era tan sols l'última estació abans de la mare de totes les batalles.

La impressió general és que el Barça arriba al moment culminant amb poca benzina al dipòsit. L'equip blaugrana es manté fidel de manera admirable al seu estil, i ningú no li podrà retreure que en un sol segon d'aquests últims partits hagi deixat de ser ell mateix. Però sembla mig fos, com si estigués a punt de quedar-se sense benzina. Els partits es fan eterns i abans del toc sublim de Leo Messi en el 3 a 1, el Barça semblava literalment l'Almeria, i viceversa, amb els jugadors rifant la pilota i demanant l'hora.

Al davant, malgrat els dos gols Messi, queda el dubte sobre l'estat actual de Villa i sobre les poques ocasions de gol que es generen en comparació a les que l'equip creava el mes de novembre. Al darrere, la vida sense Puyol s'està fent massa difícil. És veritat que gràcies a aquesta necessitat d'improvisar Guardiola ha fet també petits grans descobriments: Mascherano va resultar ser ahir un central extraordinari, i l'actuació de Thiago Alcántara confirma que estem davant del gran talent de la nova generació.

Liquidats els últims tràmits, entrem per fi a la recta final. El quàdruple enfrontament amb el Reial Madrid condicionarà els futur de tots dos clubs en els pròxims anys. El moment és tan decisiu que cada detall, per petit que sigui, importa. Qui sap si les sensacions que tenim ara són tan sols un miratge, la manera que tenim d'enganyar el Reial Madrid i portar-lo a la ruïna definitivament. Ja no aguantem més, que arribi el dissabte d'una vegada sisplau.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT