Els pecats del rival
BarcelonaLes grans rivalitats esportives s'articulen en funció d'un debat en què destaques les misèries del rival i amagues els teus pecats. La reacció provocada pel documental d'en Carles Torras, doncs, no m'ha sorprès. És un documental correcte amb el mèrit de portar a la televisió un munt d'informacions ja conegudes i treballades per bons periodistes en format escrit. Li manca explicar millor el cas Di Stéfano, té el mèrit de donar veus a gent que no creu que el Madrid rebés ajudes sistemàticament i trobo a faltar experts en el tema, que n'hi ha. Aporta molt a qui desconeix la història, però deixa fred a qui ja sap una mica de què va. Indigna el madridista de sang calenta i emociona el barcelonista radical.
El documental posa l'accent en el Madrid. I negar que el Madrid va tenir bona sintonia amb el franquisme hauria de quedar fora de qualsevol dubte. Santiago Bernabéu va saber convertir el seu club en la punta de llança de l'esport espanyol i va rebre ajudes documentades. Ara, dono més mèrit a qui té la capacitat de ser crític amb el seu club i no pas amb el rival. El Barça s'ha sentit sempre com una víctima, ja que va ser castigat durament al llarg dels anys 40 –els informes del 1939 són demolidors–. Però no podem dir que no tingués directius llestos que aconseguien favors del règim, com va passar amb els estadis de les Corts i el Camp Nou. Samitier era un geni a l'hora d'aconseguir favors, per exemple. En temps de dictadura, tothom va buscar la forma de rebre ajudes i tothom es va tacar les mans. Costa fer l'exercici, fa mal, però el primer acte d'amor hauria de ser denunciar el que va passar a casa teva. El meu club, el Sabadell, era tot un mestre a l'hora de donar regals als àrbitres i a les seves dones: vestits, abrics, americanes... el tèxtil de Sabadell va ajudar a garantir bons arbitratges. Amb una directiva afí al règim, com totes les de l'època. El franquisme, en la seva foscor, va potenciar la part fosca de tothom. I cap club pot dir que va ser la gran víctima, ja que d'aquells anys 40 en què semblava que el Barça seria perseguit durament per un grup de fanàtics feixistes, es va passar a un règim de favors, d'amiguismes, en què Bernabéu va saber ser el millor de tots a l'hora de pecar. No podem dir que el Madrid no rebés ajudes del franquisme, però tampoc que el Barça o l'Athletic no en rebessin. Però sempre és més còmode mirar els pecats dels rivals i ignorar els teus.
El documental no hauria d'aixecar tanta polseguera, però que ho faci demostra que molts madridistes no estan preparats per afrontar el seu passat. Ara, molts barcelonistes, tampoc.
