Publicitat
Publicitat

El plantejament d'Emery obliga el Barça a canviar molts cops de forma a Mestalla

Una pissarra flexible per exigències del guió

Guardiola ja sabia que el duel contra el València seria exigent i dur. Duríssim. Emery va preveure que el Barça, calculant la pressió intensa i alta dels locals, sortiria amb una defensa de tres i Alves d'extrem i va reforçar la banda dreta no per defensar-la del brasiler, sinó per atacar-la sobre la debilitat de Mascherano, l'últim home en defensa per aquella zona. Va ser el punt que va desencadenar que els locals dominessin un Barça que mai va estar còmode tot i acabar tancant els xe a la seva pròpia àrea i que va haver d'ajustar el seu dibuix tàctic un parell de vegades per mirar de capgirar el partit.

Un lateral que fa d'extrem

Com que la iniciativa durant tot el primer temps va ser dels d'Emery i no dels de Guardiola, l'aposta del defensa camuflat de davanter que, en un principi, havia de ser Dani Alves, ho va acabar sent Jérémy Mathieu, que va ser un malson per al Jefecito, incòmode, tan obert. La banda dreta acostuma a ser una de les zones més vulnerables de la defensa del Barça perquè els rivals sempre busquen explotar l'espai que abandona el brasiler quan s'incorpora a l'atac. Ahir, ubicat a dalt per ordres de la pissarra, no va deixar buida cap zona, però el València va trobar per allà el forat per connectar amb Soldado, hàbil en el remat de les centrades de Mathieu.

Exigit i desbordat com estava el Barça en defensa i desesperat per no dominar la possessió de la pilota amb la sobrietat de sempre, l'equip es va descomposar per excés d'ajudes. Puyol, l'home més centrat de la línia de tres, va voler fer-ne sempre sobre Mascherano i això va provocar uns desajustos defensius dramàtics. Massa basculada, Abidal tancava la línia més enllà del punt de penal i deixava sols els jugadors visitants que arribaven a la rematada, com Pablo en el segon gol. Valdés va quedar venut en més d'una ocasió.

Durant la creació del joc, les ganes d'aparèixer de Cesc Fàbregas se solapaven amb la calma que intentava marcar Xavi en la base de la jugada, de la mateixa manera que Busquets i Keita no acabaven de trobar la manera de complementar-se sense fer un la feina de l'altre i, entre els dos, van acabar per no fer-ne cap. Pedro, estirant el camp des de la banda esquerra i apareixent en la punta d'atac, no va poder rebre a l'espai ni la meitat de les vegades en què va demanar una passada que el deixés sol davant Guaita.

El Barça va tenir molts problemes per pausar el joc i atacar amb ordre, i això va provocar que, de seguida que es perdia la pilota, cap dels blaugranes fos a la zona exacta on havia d'estar. Va ser difícil fer la feina de pressió de sempre, encara que Pedro, Cesc o Keita canviaven de pressa el xip d'atac a defensa, i el València va poder sortir amb força claredat sobre Mathieu o Pablo o la caiguda a bandes de Canales.

La seguretat de la defensa de 4

Guardiola va insistir a mantenir el 3-4-3 tota la primera meitat, tot i que va ajustar els moviments dels seus jugadors sobre la gespa per donar un altre aire al partit mentre la cosa no funcionava. Després del descans, va provar uns minuts amb un 4-3-3, però, veient la passivitat d'un València que ja no mossegava tant, va recuperar la defensa de tres per acabar atacant amb tot. Marejats, els blaugranes van tirar de cor per només rescatar un punt.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT