Publicitat
Publicitat

Quan posen en dubte els teus fonaments

Si des de Madrit (com a concepte, com diu sempre l'Iu Forn) no haguessin acusat el Barça de ser antiesportius, de dopar-se, de fer teatre i fer el ploricó, la samarreta que ha fet Nike per commemorar aquesta Lliga diria "El valor de tenir valors"? Jo crec que no. Si tot això no hagués passat, si el rival a batre a la Lliga hagués sigut el València, o la lluita s'hagués centrat exclusivament en el que passava sobre el terreny de joc, avui no parlaríem de la Lliga dels valors, sinó de la Lliga de la maneta, la Lliga d'Abidal o fins i tot la Lliga de Shakira, per algun graciós, però en cap cas es ressaltarien uns valors que se sobreentenen i no caldria evidenciar-los.

Si les primeres paraules del president Sandro Rosell després de guanyar el títol són per destacar l'esportivitat de l'equip i del seu fair play és com a resposta a tot el que s'ha dit des de Madrit, sobretot des del 5-0. Si les paraules de la majoria de jugadors quan sortien del vestidor anaven en la mateixa direcció, parlant de com ha costat aquesta Lliga amb les pressions que venien de "fora" -només Xavi ha localitzat aquest "fora" a Madrit-, és perquè realment ho han passat molt malament aquesta temporada. I tot ha sigut una reacció amb certa ràbia -continguda i amb educació- cap a les persones que han posat en dubte els fonaments d'aquest equip, els quals ells coneixen més que ningú, i els indigna que algú els qüestioni. Han sigut molts mesos aguantant, mossegant-se els punys per no saltar, mentre Pep Guardiola els convencia que la millor manera de respondre era guanyar la Lliga i celebrar-la com es mereix.

Per aquest motiu l'eufòria per la victòria ha sigut molt gran, més gran que en celebracions com la del triplet del 2009, i això que la sensació que la Lliga estava al sac ja fa setmanes que la té tothom. Al vestidor de l'estadi Ciutat de València del Llevant, a l'autocar que els va dur fins a l'aeroport i a l'avió que els va tornar al Prat, els jugadors van deixar el rastre de la seva alegria desbordada en forma d'una forta olor de cava sobre la tapisseria.

Les gamberrades d'adolescents feliços com intentar obrir la porta d'emergència de l'avió poc abans d'enlairar-se de Manises, els càntics constants -algun amb mala baba cap a Pepe Costa, membre de l' staff del Barça- i el cops a les parets de l'avió posen en evidència que els jugadors van alliberar la seva ràbia amb una alegria expansiva. I tot i que el servei de premsa del club va demanar als periodistes que deixéssim de gravar imatges a mig vol, per si de cas -per si de cas s'escapava algun càntic inapropiat dirigit a Madrit-, no va fer falta. Els jugadors es van contenir i van canalitzar la seva eufòria en positiu malgrat tot el que han hagut de suportar. No hi ha més bona resposta a la provocació.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT