Publicitat
Publicitat

LA VOLTETA MÀGICA

La primera gran victòria de Mou

Mourinho guanya per fi la seva primera gran batalla. No al camp sinó als despatxos, és veritat, però la victòria és inapel·lable. No tan sols perquè la sanció és quantitativament ridícula, sinó sobretot perquè aconsegueix un aval moral sense precedents. La resolució, com que inclou també la bufonada de sancionar Tito Vilanova, converteix una agressió pura i dura en una simple baralla, una mena de tangana en què tothom té més o menys el mateix grau de responsabilitat. I el que és pitjor: dóna suport a la paranoica i naturalment inventada teoria de la conspiració segons la qual aquell dit a l'ull no era sinó el resultat d'una provocació prèvia de l'entrenador del Barça i el seu ajudant. De sobte, Mou ja no és un agressor sinó algú que comet una falta lleu: apareix fins i tot com a víctima i en certa manera queden confirmades, i aplaudides, totes les teories psicòpates de la balada dels por qués .

I és que en realitat la comèdia del dit a l'ull i la reacció posterior no parla tant del rocambolesc paper de Mourinho com sobretot del canvi profund que ha patit el futbol espanyol d'ençà de l'arribada de Guardiola a la banqueta del Barça. Des de fa més de tres anys, el Barça domina els seus rivals des d'una superioritat tan insultant que s'ha tornat directament insuportable. Mai ningú havia guanyat tan clarament com Guardiola, mai cap equip havia jugat tant bé a futbol i a sobre mai ningú ho havia fet amb tanta elegància i esportivitat. I tanta perfecció s'ha tornat directament inassimilable per les estructures esportives i mediàtiques de Madrid, que veuen com se'ls ha esfumat la vella hegemonia predemocràtica. No, no és el dit a l'ull el que s'està debatent, sinó la fi d'una època. Els nostàlgics que es resisteixen a acceptar la realitat són els que s'han inventat aquesta grotesca victòria per la mínima: Mou 2, Tito 1.

Sandro Rosell té ara una altra oportunitat de desmentir la sensació que s'estova quan li toca enfrontar-se a qualsevol entitat de Madrid. Amb aquesta sanció, el Barça rep una bufetada ben sonora, que qüestiona la seva capacitat d'influència a dins de la Federació Espanyola. Al juny, el president va prometre trencar relacions amb el seu rival si es repetien incidents. Va arribar el dit a l'ull, i el club es va tornar a quedar mut. Ara toca una resposta clara i contundent, sense mitges tintes. És hora de deixar de gastar energies per perseguir ombres del passat i començar a teixir una estratègia que protegeixi de veritat el club, l'entrenador i els jugadors.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT