Publicitat
Publicitat

La presència de Keita va ser determinant per fixar els defenses i deixar sol Iniesta

Uns quants retocs que ho revolucionen tot

Guardiola i el Barça tenen la sort de confiar tant en les seves virtuts col·lectives que preparen els partits essencialment per destrossar les deficiències dels rivals. Es reajusten per fer encara més mal, però retoquen poc l'estil per defensar-se sobre els perills de l'adversari. Si més no, va ser l'aposta blaugrana, ahir.

És cert, però, que el Barça no va ignorar el perill ucraïnès a la contra, però va preferir centrar-se a moure peces per assegurar-se atacar bé i generar ocasions. En va tenir un munt, moltes més de les que s'esperaven contra un rival que, lluny de plantar una muralla a la frontal, va voler ser atrevit, sortir a buscar el Barça a dalt, pressionant, estirant-se. I ho va pagar, perquè va cedir molts espais entre línies al joc de combinació culer i Iniesta i Messi van rebre prou còmodes a la zona de tres quarts de camp.

Keita, factor sorpresa

I la clau va ser, sobretot, l'aposta del cos tècnic per donar entrada a Keita en la posició d'interior i ubicar Iniesta aparentment d'extrem. Villa va canviar la seva habitual presència a la banda esquerra per jugar a la dreta, on acostuma a fer-ho Pedro i, com el canari, l'asturià va jugar més per dins que per fora, ocupant el centre que abandonava Messi i habilitant les curses infinites d'un Alves que va aportar tanta profunditat com va poder i, fins i tot, es va permetre el luxe de repetir la jugada de sempre, la diagonal des de la dreta cap a la porteria per rematar a gol. Aquesta situació dels jugadors del Barça va permetre que Iniesta rebés pràcticament sol entre línies, perquè Keita, apareixent des de segona fila, fixava els marcadors visitants, i les incorporacions d'Adriano, unides als diferents moviments de Villa, Messi i Alves, distreien la desbordada defensa del Xakthar. Entrava massa gent i no podien amb tots. Entre altres coses perquè el seu marcatge mixt els va arrossegar una vegada i una altra, desplaçant-los de zona. La mobilitat culer va deixar sempre algú sol.

El joc dels matisos

No deixa de sorprendre, com sorprèn, el Barça fent el que fa sempre. Només matisant un detall del seu joc, fent un tímid reajustament aquí que ho canvia tot allà. L'efecte papallona, que fa que els de Guardiola -atacant a través de la pilota, imitant els automatismes de cada dia, però tenint Iniesta un pèl més cap aquí i Keita un pèl més cap allà i, de retruc, Messi, Villa, Xavi, Adriano, Alves i tothom un senzill pam més a la dreta o a l'esquerra o endavant o endarrere- encara siguin imparables.

Fins al 4-1 de Keita (i els deu minuts després del 3-0 de Piqué), però, el Barça no va trobar la manera de calmar del tot el partit i va viure amb un cert neguit sobre la porteria de Valdés, perquè el Xakthar era capaç d'atacar poc però fer-ho sempre amb igualtat numèrica. La vocació ofensiva d'Alves deixava Willian molt sol i se'n va ocupar individualment Busquets, desplaçat a la banda. Piqué, a l'eix, va aparellar-se amb el punta visitant, com també va passar entre Adriano i Douglas Costa. Mascherano, al mig centre, va ser l'encarregat d'evitar que Jadson trobés la passada des de la mitja punta, tot i que no sempre ho va poder evitar perquè, en paral·lel, havia de fer altres cobertures en un altre gran partit del Jefecito.

Més continguts de