Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Una qüestió de fe

Tot i que ho podria ser, aquest no és el lema d'una nova campanya de l'Espanyol. Perquè ni el perico més optimista (verbigràcia, jo) té arguments per sentir-se animat. L'angoixa per les vendes de cada estiu, aquest any ni la notem. Un dia ens diuen que Sheldon Adelson ens vol enderrocar l'estadi de Cornellà-El Prat; després, que la bona gent del futbol base -aprofito el qualificatiu per recordar Manolo Preciado- és substituïda per personatges que posats a no tenir mèrits, no són ni pericos; un altre, els seguidors més rancis i violents amenacen amb la rojigualda , i, finalment, un rumor insòlit: sembla que el Saragossa ens fitxa un vicepresident per convertir-lo en president. Amb aquest panorama, seguir creient en aquest club és una qüestió de fe.

Però Una qüestió de fe també és el títol d'un llibre deliciós que Enric González ha escrit sobre el seu (el meu) Espanyol. Són 67 pàgines de bona literatura, de testimoni lúcid sobre el sentiment per un club i, també, de reflexió sobre la història com a ficció. Un llibre amb un únic defecte: és massa curt.

Però, tot i la brevetat, hi ha lloc per a moltes coses. Per a la iniciació i pel vincle que aquell nen de 6 anys feia entre anar a Sarrià, la mort de Franco i la consecució del títol de Lliga. Per a la declaració de fidelitat incondicional ("Vaig decidir que seria de l'Espanyol per sempre i que si em tocava ser l'últim, ho seria"). Per a la relació amb el Barça (cordial però que perdin sempre). Per als típics veïns de graderia obsessius (el seu deia " Amaaaaas, a tu sitio ", el meu " Abre Padilla "). Per a moments màgics i d'una estètica radical (la vivència i l'explicació d'una rematada de cap impossible de Roberto Martínez).

El segon capítol l'haurien de llegir tots els catalans que pensen que Catalunya no va tenir res a veure amb el franquisme. I tots els culers que identifiquen el seu club com un dels referents de la lluita antifranquista enfront d'un Espanyol franquista. El títol és prou explícit: "La invenció del passat".

Finalment, la fe -ens en sobra- i els nostres problemes d'identitat. Tradueixo: "La fe sacrificada i gratuïta procura un estrany sentiment de superioritat enfront dels que guanyen gairebé sempre [...]. La identitat de l'Espanyol s'ha construït des de la minoria, amb derrotes molt doloroses, una època d'exili i una constant necessitat de resistir. La identitat de l'Espanyol és la fe".

Amén.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT