Un any de realisme, pinya i il·lusió amb Sergio González

BarcelonaAhir va fer un any que Sergio González va ser presentat com a nou entrenador de l’Espanyol. Estava nerviós, emocionat, il·lusionat. També estava convençut de les seves possibilitats, tot i que parlava amb aquell realisme que no ha abandonat mai, ni al terreny de joc ni a la sala de premsa. En el seu discurs d’aquell 28 de maig del 2014, Joan Collet no podia amagar una barreja entre un punt de pànic i una bona dosi de fe. L’aposta per un tècnic de la casa, que venia del filial blanc-i-blau però que acumulava poca experiència a les banquetes, semblava una fórmula de poc risc econòmic però de vertigen esportiu. I era Òscar Perarnau, amb el seu to tranquil i seriós, rígid fins i tot, el que estabilitzava les emocions. El que revestia de serenor la cadira tremolosa d’entrenador i president. Dotze mesos després, l’aposta s’entén com un encert i se celebra a les oficines de Cornellà i Sant Adrià, on s’ha trobat un fil futbolístic amb segell de la casa.

De l’idealisme al realisme tàctic

Fruit de l’atreviment jove, gairebé de futbolista, de Sergio González l’Espanyol va començar la temporada amb un futbol alegre i dinàmic que va haver de matisar amb el pas de les jornades per un de més prudent i prioritzar l’estructura defensiva. L’equip va assumir un pas enrere per ser més reactiu, va rebaixar els gols encaixats (de 29 a 22 a la segona volta) i va anar ajustant el seu onze als homes més en forma per mantenir la intensitat. L’inicial 4-2-3-1 va passar a un 4-4-2 que va conviure amb el 4-3-3 i, fins i tot, amb un 5-3-2 especialment útil per assegurar mínims avantatges en els minuts finals de partit. La flexibilitat tàctica va ser una de les claus del curs.

Plantilla amb més valor

Una altra de les claus va ser l’aposta per un grup reduït de jugadors, més l’aportació dels joves del planter. El vestidor es va alleugerir al mercat d’hivern, amb la marxa d’Álex, Lanzarote i Clerc, per centrar els minuts en els homes més implicats. La conseqüència va ser un repartiment de més minuts de qualitat entre la plantilla, que s’ha revaloritzat considerablement des de l’inici. L’Espanyol és el quart club de la Lliga, sense comptar els que pujaven de Segona, que més ha crescut en valor de mercat, amb un augment del 32% del preu dels futbolistes (fins i tot va vendre a bon preu Eric Bailly al Vila-real). A més, González s’ha atrevit a donar pas als homes de més futur de la casa, sobretot Rubén Duarte. I té assegurat el salt al primer equip del central Antonio Raillo.

Balanç de derrotes

Amb alts i baixos lògics, la temporada de l’Espanyol ha sigut estable i Sergio González acumula una de les millors mitjanes de victòries i empats dels tècnics amb més partits del club, amb només un 39% de derrotes, un millor balanç que, per exemple, Valverde o Pochettino.