La recompensa per no haver-se rendit mai

SòriaDes de fa més de 18 anys, i sempre que les obligacions professionals l’hi permeten, Pablo Machín Díez (Gómara, Sòria, 1975) es reuneix cada dijous amb el seu cercle més íntim en un dels dos restaurants que els germans Lapeña, Jaime i Mario, regenten al centre de Sòria. Allà els càrrecs i les responsabilitats desapareixen entre copes de vi, graellades de carn i un munt d’anècdotes que el traslladen als seus orígens. “Ens coneixem des de fa 40 anys, i segueix sent aquell nen que, quan passava el lleter pel poble a les nits, m’esperava per comprar la llet plegats i dur-la a casa”, explica el Mario.

Nascut a Gómara, un poble de poc més de 300 habitants situat a 32 quilòmetres de Sòria, el camí de l’entrenador del Girona no ha sigut gens senzill. Va perdre la mare de molt petit i va tirar endavant criat per la Florencia -l’àvia- i el Pablo -el pare-. Ha anat superant tots els entrebancs que la vida li ha anat plantejant, fins i tot en aquest últim curs, amb la pèrdua precisament del seu pare. “Creia que el futbol no em serviria per viure. Segur que, des del cel, està tan orgullós de mi com jo ho estic d’ell”, recordava, emocionat, minuts després d’aconseguir l’ascens.

Ben aviat Gómara va quedar-li petita i va fer el salt a la capital per estudiar als Escolapis -on també faria les pràctiques de magisteri-, i per jugar al CD Calasanz, el seu club de formació. Ángel Calvo, professor, coordinador esportiu i exàrbitre, ho recorda a la perfecció. “Sempre ajudava els més petits; li ha costat molt arribar a l’elit i per això valora tant aconseguir qualsevol èxit”. Per les mans de José Andrés Diago hi han passat -i hi passen- milers de nois, als quals demana les notes obtingudes a l’escola abans de saltar al camp. El tracte és simple: jugues si aproves. “Aquí se l’estima i se’l cuida, té molt bon cor i sap escoltar. La clau del seu èxit ha sigut utilitzar la psicologia i la pedagogia, necessàries per assolir qualsevol triomf”.

Precisament, tot el que va aprendre durant la infància ho transmet avui als nois i noies que integren el seu campus -instal·lat a Navaleno, 48 quilòmetres de Sòria-. Sota la direcció del seu íntim amic Carlos Herrero, i d’un staff entregat a la causa, van rebre la visita de l’ARA amb motiu de la seva tercera edició. “Vol transmetre humanitat i companyonia; per a ell és un orgull”. Tres anys compartint pis a Sòria donen per a molt. “Sempre ha vist el futbol de manera diferent de la resta, i les garrotades l’han enfortit. Quan la vida és molt dura, n’aprens més”, assegura Herrero.

“Fèiem cafès parlant de tàctiques, tenia moltes inquietuds i ganes d’aprendre”. Les paraules són de Miguel Ángel Lotina, tècnic del Tòquio Verdy japonès, que és qui més l’ha influenciat al llarg de la seva trajectòria. No en va el 3-5-2 que ha caracteritzat el Girona en les últimes temporades es va forjar fa gairebé 20 anys. “Aprenia tots els conceptes: la defensa zonal, els carrils llargs...”, explica Lotina abans de rememorar una curiositat viscuda a Torrelavega. “Vaig alinear els menys habituals, entre ells Machín. Quan ens van marcar el cinquè, deia que toquéssim la pilota i el delegat va respondre-li si sabia que era el minut 80. Encara van tenir temps de fer-nos el sisè”, comenta, entre rialles.

Del camp a les banquetes

Una greu lesió al genoll el va obligar a penjar les botes l’any 1998, després de jugar al SC Uxama i al SD Almazán, equips de la tercera divisió soriana. Dos anys dirigint els equips formatius del seu club d’origen, el CD Calasanz, van ser el preludi de gairebé 15 al Numància. El primer èxit va arribar ben aviat, quan va fer campió l’equip juvenil formant tàndem amb Ricardo Pina. “Ha arribat fins al cim sense saltar-se cap pas, però el que més valoro és la seva lleialtat. Sap estar al costat dels seus tant en els moments bons com en els dolents”. El curs següent Machín guiaria el filial a un pas de la Segona B. Un gol en pròpia porteria davant l’Ontinyent, a l’últim minut, frustrava la coronació en un any que va obrir-li les portes del futbol professional -de la mà d’Andoni Goikoetxea- com a entrenador de porters del primer equip. Era l’any 2006. “Tot el que té s’ho ha guanyat a pols. Volia ser entrenador i ha tingut el coratge d’aconseguir-ho”. Un any després, ja com a segon del nouvingut Gonzalo Arconada, va tocar el cim amb un històric ascens a Primera. “És discret, molt metòdic i sap jugar el paper que li toca en cada moment”.

El cap de premsa del club sorià, Luis Martínez, li té un afecte especial. Més de 25 anys de relació ho demostren. “Ens omple d’orgull que un noi de Sòria hagi arribat tan lluny, el temps ha parlat per ell”. Al cap de tres temporades el Numància va decidir donar-li les regnes del vaixell, però complir els objectius marcats no va ser suficient per mantenir un lligam que semblava etern. “És un dels nostres i va ser molt dur prescindir-ne. Malauradament totes les etapes s’acaben”, confessa Eduardo Rubio, vicepresident del Numància. Aquest dissabte, a Montilivi, en començarà una de nova en què, per fi, veurà el seu somni fet realitat. córrer 50 metres cap enrere. Abans però, Machín ha ampliat el contracte una temporada més, fins al 30 de juny del 2019. Amb la continuïtat de Machín també han renovat tot el seu equip de col·laboradors. El futur comença aquest cap de setmana.