Publicitat
Publicitat

EL PARTIT DE TORNADA A BILBAO DECIDIRÀ Crònica

Per primer cop en més de tres mesos, l'equip es queda sense marcar després de dominar el rival, però no mossegar en atac

El món redescobreix que el Barça de Guardiola en realitat és humà

L'última queixalada a l'any futbolístic no va tenir gaire bon gust. Amb alguns suplents en l'onze inicial, i tots els titulars menys Puyol al final del partit, el Barça va deixar deures per al cap de setmana de Reis, quan haurà de tirar endavant l'eliminatòria de Copa en un San Mamés que des d'ahir ja prepara el duel. Perquè l'Athletic va esgarrapar un inesperat empat sense gols després d'un partit en què el Barça va anar de menys a més, topant sempre amb la teranyina defensiva basca.

El Barça va ser superior i sempre va voler jugar a futbol. Res d'anormal, doncs. Però entre la tralla de partits dels darrers dies i els retocs introduïts per Guardiola en l'onze inicial, va tenir una superiortat lògica però estèril. Els equips vénen al Camp Nou a ser dominats i pregant no ser humiliats. L'Athletic, després de veure el que ha fet aquest equip les darreres setmanes, va anar-se'n a casa amb un somriure d'orella a orella i abraçant-se com si haguessin arribat a la final. Saben que el partit de tornada seguirà un guió similar, però també saben que la Catedral s'omplirà amb una parròquia sempre fidel. La pobra entrada d'ahir al Camp Nou no deixa de ser preocupant, tenint en compte com juga el Barça últimament.

La superioritat futbolística no serveix gaire si no generes perill. La primera part va ser un etern divertimento , un entrenament amb no gaire públic, en què la pilota es movia amb criteri, però sempre lluny de l'àrea. Sense Messi, Iniesta va exercir de fals nou , deixant que Bojan ataqués més des de l'esquerra. Com sol passar, però, nomès eren posicions des d'on començar l'atac. Pedro i Bojan van centrar la seva posició un cop i un altre i van permetre que els dos laterals brasilers, Alves i Maxwell, arribessin com si fossin extrems: formaven una línia de cinc que tancava un Athletic que volia sortir a la contra, però no podia per la gran tasca de recuperació de Mascherano.

La defensa basca però, agraïa l'absència de Messi i en els primers 30 minuts només va patir amb xuts des de la frontal, de Keita, Bojan i en dues ocasions d'Iniesta, que anava millor de punteria, que van fer lluir el porter de l'Athletic. El recurs del xut llunyà era més necessari que mai, perquè tant de toc no permetia superar la darrera línia d'un Athletic ordenat. Faltava un pèl d'espurna. Acabar la feina.

Una solució va ser intentar posar Bojan pel mig i Iniesta a l'esquerra. Però tot el futbol blaugrana encara no es traduïa en una allau d'ocasions de gol. Quan faltava poc per al descans, Bojan va passar a la dreta i Pedro a l'esquerra. I la cosa va empitjorar, amb un Athletic que va portat una mica de perill, no gaire, en un còrner. L'eufòria postderbi es va anar esvaïnt de mica en mica, i al descans l'ambient a l'estadi era com el clima: fred.

Millora amb Messi i Villa
I de bon futbol se n'havia vist una mica. Però quan estàs acostumat a veure un equip que sol marcar més de tres gols per partit, tot sembla poc. No calia ser Guardiola per tenir clar que el primer canvi era donar entrada a Messi. Amb ell sobre la gespa, Iniesta endarreria la seva posició per ballar al costat de Xavi. I amb aquest senzill canvi, el Barça va canviar totalment de cara. Messi ja no és només perillós per tot el que fa, sinó per la seva fama. La seva sola presència aconsegueix tirar endarrere els equips rivals. Si l'Atheltic fins i tot havia iniciat el segon temps amb algun atac irreverent, un cop va entrar Messi es va tancar de nou sobre si mateix com si fossin soldats espantats per la fama d'un gran genereal rival. A l'efecte provicat per l'argentí s'hi va sumar pocs minuts després Villa, que entrava per un Bojan massa fluix. Amb l'asturià sobre la gespa, el Barça recuperava el seu onze inicial , amb l'excepció de Puyol.

La millora en el joc va ser evident. La darrera mitja hora de joc va ser mínimanent normal. És a dir, el Barça va practicar aquest joc tan poc normal que pocs poden fer. Va tancar l'Athletic, va crear joc pel centre, va ser totalment superior. Els deixebles de Caparrós formàven una closca sobre el porter Gorka, un 4-5-1 amb el jove Muniain de punta -va entrar per un altre jovenet, Igor Martínez, ja que Llorente està lesionat-. Un sistema que va complicar la vida a un Barça menys precís del normal.

Els eterns atacs blaugrana, amb fins a set homes envoltant el rival, massa cops finalitzaven amb centres horribles de les bandes, que es perdien. De fet, els centres laterals, com els xuts del primer temps, eren un símptoma que alguna cosa no acabava de rutllar. Pel mig era impossible trobar espais, i ni les parets de Messi amb els seus companys aconseguien deixar algú sol davant de Gorka. Disciplinat en defensa -l'Athletic perdia temps, però ja no és aquell equip agressiu dels anys 80-, l'equip basc sempre va tenir la fortuna de posar la cama en el darrer segon per evitar una allau d'ocasions d'un Barça que tanca l'any fent un balanç fantàstic, malgrat que el darrer acte no hagi estat el millor. El darrer cop que no es marcaven gols a casa va ser aquell 0-2 contra l'Hèrcules de l'11 de setembre. El darrer partit que no es va guanyar va ser l'empat a Copenhague en la Lliga de Campions -10 partits consecutius guanyats- i el darrer empat sense gols a casa, el del 28 d'abril del 2009 amb el Chelsea. L'anada d'una eliminatòria que acabaria bé a Londres. En aquest cas, el segon acte del duel serà el cap de setmana de reis a San Mamés, un camp en què caldrà recuperar el joc de sempre per seguir vius en totes les competicions.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT