El repte de reconquerir Wimbledon

BarcelonaEl Gran Slam dóna sortida a 128 tenistes, però a l’hora de la veritat els candidats al triomf final queden reduïts a una xifra ínfima. És inevitable, és la tirania dels millors. Ha passat sempre, tot i que en els últims anys la tendència s’ha accentuat i s’ha distribuït entre ben poques mans. Novak Djokovic, campió de sis dels últims vuit Grans ha agafat el relleu a Nadal i Federer, que durant més d’un lustre es van repartir els títols sense deixar marge a la resta. Des del primer Roland Garros del manacorí, el 2005, van conquerir 20 dels següents 22 Grans Slams. Del Potro i el mateix Djokovic van trencar aquella hegemonia compartida que, més tard, es va ampliar a quatre jugadors. Al serbi se li va sumar Andy Murray, campió de dos Grans en menys d’un any –entre 2012 i 2013– i que, des d’aleshores, només col·lecciona derrotes en finals. Potser per això ha tornat a contractar Ivan Lendl, un dels secrets d’aquells èxits. Tanmateix, per consistència, l’escocès és per mèrits propis considerat un membre del conegut Big-4. I la dada que eleva aquest selecte club és esfereïdora: des del primer Gran que alça Federer, precisament a Wimbledon en el ja llunyà 2003, entre ells han guanyat 45 dels 52 Grans que s’han disputat.

Partint dels números, dignes i definitoris d’una època històrica, és fàcil concloure que el torneig que arrenca aquest dilluns possiblement caurà a les seves mans. L’únic que ha demostrat ser i sentir-se capaç de desafiar-los és el suís Stan Wawrinka, perquè Marin Cilic, campió a Nova York aviat farà dos anys, és un campió atípic pels anys que li han tocat viure, perquè abans, en altres temps, solien aparèixer jugadors inesperats que completaven dues setmanes fantàstiques de tenis per fer realitat el somni de guanyar un Gran Slam. Ara és un fenomen gairebé insòlit i producte de la crisi dels que veritablement dominen el circuit. Per això la llista de favorits, avui, es redueix a Djokovic, que continua un pas per endavant –i més després d’aprovar l’assignatura de Roland Garros–; Murray, aquí especialment motivat per ser l’ídol local, i Federer, que busca convertir-se en el primer a assolir vuit victòries a l’All England Club.

Els dubtes físics de l’helvètic, però, li resten aspiracions. Sobretot amb l’estat de forma en què aterren l’escocès, campió altre cop a Queen’s, i el serbi, beneït per Rod Laver, llegenda viva de l’esport de la raqueta. “Djokovic pot guanyar els quatre Grans el mateix any, i estaria orgullós de veure-ho”, va dir dies enrere. És l’únic que pot parlar en propietat. L’australià ho va fer dues vegades, abans (1962) i després (1969) d’encetar l’era Open (el 1968). Un elogi que també és una pressió més per al número u, que ho assumeix amb naturalitat. “Seria un somni, però ara m’he de centrar a fer-ho bé a Wimbledon”, respon. Podria ser el seu quart títol en els últims sis anys. I amb l’absència de Nadal per lesió, sembla clar que només Murray i Federer, i a distància, Wawrinka, són els únics que poden evitar-ho.