Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Una segona volta amb il·lusió

Del futbol en general, i de l'Espanyol en particular, es pot dir el que un conseller va dir del primer tripartit. Ser perico suposa viure instal·lat en un Dragon Khan perpetu. En una setmana hem passat de la màxima eufòria (després d'encadenar l'empat a última hora contra el Barça, la vaselina agònica d'Álvaro contra el Còrdova, l'empat a Sevilla, la remuntada increïble contra el Mirandés i la golejada al Granada) a la depressió més profunda per culpa de l'absurd partit a Anduva, per acabar el mes plens d'il·lusió gràcies a les incorporacions del mercat d'hivern.

La il·lusió amb què hem rebut els fitxatges d'Uche, Coutinho i Víctor Sánchez pot semblar una mica exagerada. De fet, la majoria de pericos fa un mes no hauríem localitzat l'equip en què jugava cap dels tres. I de Coutinho, que és en qui esperances tenim dipositades, molts de nosaltres no teníem notícia ni de la seva existència.

Ara bé, aquestes incorporacions són, per sobre de tot, un gest. Si, a més a més, són bons i no es contagien d'aquest mal costum que tenen els nostres herois de lesionar-se, encara millor. Però el que veritablement importa és la declaració d'intencions. Aquesta mateixa reflexió era la que fa tot just un any, i perdó per l'autocita, plantejava, en sentit contrari, arran dels traspassos de Víctor Ruiz i Dídac. Al marge de debilitar la defensa, el més important era la claredat del missatge: la feina ja està feta, un cop assegurada la permanència ja hem assolit els nostres objectius. Resultat: vam ser el segon pitjor equip de la segona volta. Ara també toca subratllar el missatge ambiciós: com a mínim volem acabar en la mateixa posició en què hem acabat la primera volta.

Ja sabem que els jugadors i l'entrenador diran allò d'anar partit a partit. També reconec que jo no deixaré de tenir un ull posat als llocs de descens (encara ara quan segueixo un Sevilla-Sporting no tinc gaire clar qui ens convé que guanyi). Però encara que tots complim amb el nostre paper, també tots sabem que l'any que ve volem lluitar pel que el destí ens deu. I que tampoc estem disposats a renunciar a escoltar ben aviat aquella música celestial que Händel va inspirar a Tony Britten.

Nota final: m'arriben males notícies relacionades amb la premsa esportiva. Que l'únic diari esportiu escrit en català i l'únic en què el rigor periodístic està per sobre de la fidelitat extrema a uns colors estigui en perill diu molt sobre el panorama del periodisme esportiu. I també sobre el país.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT