Publicitat
Publicitat

WEMBLEY 2011

Els blaugranes, tot i haver-ho guanyat tot, no volen que s'acabi un cicle exitós al què no li veuen final

El somni és evitar el malson

Entre tàctiques i alineacions, Guardiola parla de desig. Entre debats de si jugaran Rooney i Chicharito a dalt o hi serà Rooney sol, Guardiola parla de desig. Entre interrogants de si Puyol i Abidal arriben bé de forma a la final, Guardiola parla de desig com a factor determinant per ser campions. Desig de voler transcendir, d'escalar llocs en la història del futbol per assolir el cim i no baixar-ne. Desig de somiar. Desig de seguir guanyant i no deixar mai de fer-ho. Mai, encara que això soni impossible.

El Barça arriba a la final de la Champions després d'haver-ho guanyat pràcticament tot en pocs anys. Els internacionals espanyols han afegit als èxits de club la glòria amb la selecció, i això els apropa encara més a la frontera de la saturació de victòries. Es pot cansar un esportista de guanyar? Guardiola es posa com a exemple i tranquil·litza l'aficionat culer assegurant que la fam dels futbolistes que ell entrena és eterna, que ell no era capaç de mantenir aquest grau de concentració però que els Xavi, Puyol, Iniesta, Messi i companyia en volen més i més i sempre més. I la raó és ben clara: volen seguir somiant perquè han tastat el malson de perdre i perdre, i no els agrada.

Hi ha certs paral·lelismes històrics que conviden a pensar, però, que sí, que un jugador pot morir d'èxit, pot deixar-se anar i, destensat, caure derrotat. Això també ho sap Guardiola, perquè ho va viure com a futbolista quan el Dream Team es va blindar a una excel·lència parcial i momentània i, creient-se perfecte, no va evolucionar i va acabar sent vulnerable, feble. També ho saben els jugadors, perquè han vist com, entronats amb Rijkaard a París, s'enfonsaven en perdre la intensitat i la il·lusió per ser millors cada dia.

La mateixa pedra al camí

Diuen que un esportista es fa fort quan cau i s'aixeca. Quan Pep Guardiola agafa l'equip l'estiu del 2008, es troba un conjunt que, després de tocar sostre amb Frank Rijkaard, esmicola la seva glòria de manera depriment. Aquell grup es va deixar anar, es va perdre pel camí. Però d'aquesta trompada en va néixer una lliçó magistral que no han oblidat, ni oblidaran, els principals líders del vestidor. Quan Xavi o Puyol s'imaginen a la gespa de l'estadi de Wembley, només pensen a jugar al màxim nivell, tenir la pilota, sortir a atacar i guanyar una altra Champions. O lluitar-la, si més no. És la ruta que ha decidit recórrer la columna vertebral d'aquest equip, empesos per un exigent Guardiola que no tolera cap mena de relaxació. Deixar-se la pell en cada partit i ser fidels a un estil és l'únic camí possible. Coneguts el cel i l'infern, la simple ullada a qualsevol drecera alternativa, la d'anar al 90% i prou, la de sortir a mig gas, ja fa sentir l'escalfor amarga de les brases. I agraden tant, els núvols de l'èxit...

Els jugadors trobaran el punt

Guardiola no en té cap dubte. No li caldrà dir res, al vestidor, per motivar els jugadors. Minuts abans de la final de la Champions, quan les samarretes reposin al banc i l'afició comenci a situar-se a les graderies de l'estadi de Londres, cada jugador haurà assolit el màxim nivell de desig. Sonarà l'himne de la Lliga de Campions i els futbolistes repassaran, tot d'una, els anys de mals resultats que van patir. Veuran l'infern. Un segon. I veuran el cel, tapat per les orelles d'una copa que corona el millor equip d'Europa, un guardó que el Barça vol tornar a tenir. I aquests jugadors, empapats pel missatge hipnòtic d'un tècnic que els ha fet entendre que aquest moment, com tots a la vida, és únic, voldran gaudir-lo per acabar sent campions un altre cop. Guardiola no en té cap dubte.

Motivacions personals

La convicció de Guardiola ve donada pel fet que, a la seva manera, ha aconseguit que cada futbolista trobi una raó de pes per córrer més que mai i tenir aquest punt diferencial que, com explicava l'entrenador blaugrana en roda de premsa, fa que Valdés aturi el xut de Cristiano Ronaldo a la final de Roma i Piqué arribi un segon abans que Park per refusar a córner als quaranta segons de partit. És el desig.

Dani Alves i Éric Abidal desitgen aquesta final més que cap altra perquè no van poder ser a París per sanció. El brasiler serà titular a la dreta i assegurava dilluns que tenia "especial il·lusió per jugar-la", mentre que el francès, renascut després que se li extirpés un tumor al fetge fa poc més de dos mesos, es discutirà una plaça en defensa amb Puyol i Mascherano. L'argentí és un altre dels que volen aportar un plus a Wembley, perquè vol redimir-se de la final que va perdre quan era jugador del Liverpool. Va ser l'any 2006/07 i va perdre 2-1 contra el Milan.

Busquets assegurava en zona mixta que no es prenia aquesta final com a "demostració de res", tot i que hagi hagut de patir unes últimes setmanes molt tenses per les pressions sorgides des de Madrid, en què se l'acusava de conducta antiesportiva. Però la seva mirada, desafiant, evidencia que vol ser decisiu a Wembley. "És especial guanyar molts títols, però no és més especial aquesta final pel que hagi passat".

Per a David Villa sí que serà especial perquè el Guaje va fitxar pel Barça per viure moments com aquest. Al cim amb la selecció, li falten els títols de club que ara pot aconseguir amb el Barça. L'asturià, a més, voldria entrar en la història del barcelonisme amb un gol a Wembley. "Seria fantàstic, tot i que ja signo que se'l faci el United en pròpia porteria i guanyem".

Moment irrepetible?

Una de les frases que més s'han sentit en boca dels jugadors del Barça és la idea que "una final de la Champions no es juga cada dia", com deia Alves, i que "s'ha de gaudir del partit com si fos l'últim".

És el que tenen els somnis. Que es somien intensament, perquè potser no es recorden quan despertes. Així estan els blaugranes, mantenint els ulls tancats per imaginar la final contra el United com si fos el primer gran títol que juguen, el més intens. Perquè quan guanyes molt, pots cansar-te'n. Però també pots voler-ne més, i més. Encara que només sigui per evitar perdre. Perquè quina mandra, un altre cop.

Més continguts de