Diuen que el Barça ha malacostumat els seus aficionats, ja que des de fa sis anys les victòries i els títols superen amb escreix les decepcions. Però els culers que superen la trentena d'anys saben perfectament que això no ha sigut sempre així, i segurament per això valoren la situació actual en la mesura justa: ho consideren extraordinari. I per aquest motiu encara tenen més mèrit els aficionats que tenen edat per haver viscut també les decepcions de Sevilla i Atenes però que, escollits per la sort, només han presenciat els grans moments del barcelonisme i han esquivat els que tothom vol oblidar i molts han esborrat del seu disc dur.
Pere Simón, de Terrassa (40 anys); Albert Garcia, d'Arenys de Mar (41 anys), i Jordi Sirera, de Barcelona (38 anys), no van anar a Sevilla el 1986 en una de les pitjors nits europees del Barça, van ser a Londres el 1992 en la final del gol de Koeman, van estalviar-se l'infernal viatge en avió a Atenes i la vergonya del 4-0 amb el Milan i, després d'un parèntesi de dotze anys, van ser a París el 2006, contra l'Arsenal, i van repetir el 2009 a Roma, en la tercera Champions de la història. Només èxits. Només alegries. Només bons records. Molta sort. Uns escollits.
Per als que creguin en supersticions, Albert Garcia, que sempre que ha viatjat a una final del Barça de Lliga de Campions ha tornat amb la copa sota el braç, aquest cop també ha sigut afortunat amb una entrada i avui és a Londres, per primer cop amb el seu fill de deu anys (el Pol). En canvi, Pere Simón és a Terrassa amb els amics, preparat per veure per primer cop en molt de temps un partit d'aquests per la televisió, perquè no ha tingut tanta sort com l'Albert.
D'anècdotes per explicar d'una final del Barça, cada soci en té. La història que s'explica cada vegada que arriben dates com aquestes i que en les tertúlies amb els amics o la família surt el tema a la conversa. Jordi Sirera sempre explica la mateixa, la del viatge etern en autocar a Londres, que encara va ser més etern per culpa d'un conductor despistat: "Vam ser el primer autocar a sortir del Camp Nou i l'últim a arribar a l'estadi; vam tardar 27 hores perquè ens vam perdre tres cops, ja que el conductor ens portava a un poble anomenat Lemsley pensant que era Wembley!" Es pot dir que en Jordi porta la sort tatuada a la pell, ja que a més d'haver viatjat només a les tres finals guanyades pel Barça de futbol, també ha estat només a les finals de l'Eurolliga guanyades per la secció de bàsquet. En aquest cas en Jordi té més mèrit, ja que des del 1990, quan arriba a la primera final four , el Barça de bàsquet n'ha disputat nou, i ell només va ser a les grades del Palau Sant Jordi el 2003 i l'any passat a París, les dues úniques victòries.
Maleït examen de llatí
Altres aficionats no han tingut tanta sort com aquests tres escollits. David Codina va ser a París el 2006 i a Roma el 2009, i també havia d'haver estat a Wembley el 1992. Ho tenia tot previst, el seu avi li havia promès que si el Barça arribava a la final de Londres se l'emportaria -llavors tenia setze anys-, però el seu professor de llatí de l'institut li va posar un examen l'endemà. Ni l'avi ni ell van poder lluitar contra això, encara que en David explica que va ser impossible estudiar aquella tarda ni aquella nit.
En Sergi Freixa, en canvi, tenia 21 anys, estava estudiant psicologia a la universitat el 1992, i també tenia exàmens. Ell, però, sí que va viatjar a Londres, va veure la final i a la tornada ho va suspendre tot, cosa que el va fer canviar de carrera. En Sergi va matricular-se a direcció i administració d'empreses i ara està treballant per a Bodegues Torres viatjant per tot el món. El Barça, de vegades, et canvia la vida.
