El 24 de gener, en aquest diari vam publicar un reportatge que es titulava "L'elogi com a mètode" i que ara convé recordar per demostrar com Guardiola s'anticipava llavors als problemes actuals. En aquella època el Barça jugava quasi sempre amb un mateix bloc de jugadors, allò que mediàticament es va anomenar l'equip de gala - Valdés, Alves, Puyol, Piqué, Abidal, Xavi, Busquets, Iniesta, Villa, Messi i Pedro -, que tothom se sabia ja de memòria. Però a Pep Guardiola li agafava urticària cada vegada que ho sentia, ja que per ell, els 20 jugadors de la plantilla eren -i són- igual d'importants, encara que els números indicaven el contrari i la diferència de minuts jugats entre els titulars i els suplents era òbvia. Potser per aquest motiu, els elogis que dedicava a suplents cada vegada que podia a la sala de premsa eren superlatius, potser exagerats, però el temps li ha donat la raó. Guardiola ha utilitzat l'elogi com a mètode per mantenir tots els jugadors en tensió perquè sabia que arribarien moments com els d'ara, en què necessitaria Keita, Adriano o Maxwell en partits importants i decisius, i havien d'estar motivats i no sentir-se plats de segona taula.
Els periodistes, que ens agrada posar etiquetes a totes les coses, ens vam inventar això de l'equip de gala , perquè, a diferència dels dos primers anys de Guardiola a la banqueta del Barça, enguany no feia rotacions ni repartia els minuts entre 16 jugadors principals de la plantilla, i tot girava al voltant d'onze o dotze futbolistes. Segurament la falta de lesionats importants en el primer tram de temporada va accentuar aquesta sensació, però el tècnic de Santpedor sabia perfectament que les temporades són llargues, que els lesionats apareixen quan menys t'ho esperes i que les sancions per acumulació de targetes sempre arriben en el tram final de les lligues, és a dir, ara.
Keita, el jugador número 12
Guardiola no és ximple i sap que Keita no és igual que Iniesta, ni ho serà mai. Però quan ell diu que "tots són importants" vol dir que hi ha partits en què Keita aporta més coses que Iniesta per superar un rival o bé que la baixa del manxec per sanció converteix Keita en imprescindible, i cal que el malià se senti imprescindible també. El tècnic no ha deixat mai d'elogiar Keita, perquè mai es queixa quan només el fa jugar 10 minuts. Potser per això el malià és el tercer jugador que més partits ha jugat a la Lliga -29 de 31 partits, només superat per Villa (30) i Iniesta (31)-, però pel que fa a minuts jugats, és el 14è més utilitzat. Això significa que Keita és el primer canvi sempre, el que s'anomena sovint com el jugador número 12 -fent servir l'argot del bàsquet amb el 6è home-, cosa que diu molt de la importància que té per a Guardiola un home de les seves característiques a l'hora de tancar els partits quan el marcador és favorable -la majoria de cops-. De fet, Seydou Keita seria titular indiscutible en el 98% dels partits de l'equip de la Lliga espanyola i segurament també dels de la Champions, ja que, tal com diu un home que el coneix bé, Ramon Rodríguez Monchi, director esportiu del Sevilla, "Keita no és un 10 en res, però és un 8 en moltes facetes del joc". I quin és el problema? Doncs que en el Barça actual hi ha 11 jugadors que són 9 i 10 en les seves posicions, per això Guardiola considera que es mereix més minuts dels que li pot donar. Però quin tècnic no vol tenir un suplent que t'aporti un 8 en el seu joc? Cap.
Perquè s'ha quedat Milito?
Quan davant la baixa de Puyol i Abidal, Guardiola ha optat per reciclar Busquets al centre de la defensa en els partits importants, molts aficionats del Barça es van preguntar, "i per què no va deixar marxar Milito quan va poder?" Guardiola sap que té una plantilla curta, especialment en defensa, i el necessita, però també sap que Milito ha perdut moltes de les coses que el feien ser un dels millors centrals del món per culpa de les lesions. Així, en partits menys exigents com contra el Getafe i l'Almeria, ha sigut titular i ho ha fet prou bé -contra l'Almeria va fer la passada a Villa que el deixava sol davant Diego Alves, i que acabava amb el penal transformat per Messi-, i no ha hagut de tornar a forçar altres jugadors com Busquets a jugar en una posició que no és la seva. Però alhora, si Milito respon bé en partits de nivell mitjà, si el necessita algun dia en una semifinal de Champions o la final de Copa, sap que el té a punt.
El cas de Maxwell i Adriano és diferent. Els dos laterals brasilers van venir al Barça per ser suplents d'Abidal i Alves, ells ho tenien molt clar des del principi i estan complint aquest paper a la perfecció. Amb la baixa de Puyol i la recol·locació d'Abidal de central, Maxwell va ocupar el lateral esquerre i per això ha jugat tants minuts. Però el bon rendiment d'Adriano -sobretot quan va haver de fer d'Alves en alguns partits- li ha començat a restar minuts.
La mala sort de Bojan
Un altre dels suplents habituals és Bojan, que tot i els pocs minuts que ha tingut, darrerament començava a tornar a estar fresc de cara a gol. La lesió al genoll de dissabte ha sigut un cop molt dur, ja que Guardiola comptava amb Bojan per donar descans a Villa -com volia fer dissabte- i a Pedro. El del Linyola coneix millor el sistema d'atac i defensa que Afellay i, a més, porta el gol a la sang. Un entrebanc més a superar.
