Un trist final feliç
FilòsofTinc molts motius per fer un relat negatiu del partit d’aquest diumenge. El meu equip va jugar un partit penós. Sabem que no són molt bons, però una mica millor del que va semblar contra el Barça sí que ho són. El partit va ser dolent. L’àrbitre, pitjor. Els culers ja donaran la seva versió pels mitjans habituals. La meva -sense que sigui excusa de res-és que ens va perjudicar. Ningú recordarà les trepitjades de Mascherano o Neymar. Per això hi sóc jo. I fan tant mal i mereixen les mateixes targetes que les d’Hernán Pérez. El fet que el Barça hagi sigut molt superior i que el nostre joc hagi sigut un desastre no és incompatible a donar la meva versió de l’arbitratge.
Però tinc ganes de ser positiu. I vull donar dues grans notícies. Estem salvats. Fa un parell de setmanes hauríem signat sortir del Camp Nou comentant com eren de graciosos els crits de “ A segunda ”. Diumenge, en canvi, els vam sentir amb un somriure tot i l’amargor de la derrota. Eren crits que expressaven un desig ben legítim. Però per sort no eren crits que descrivissin cap realitat. Encaixàvem gols, els resultats dels altres ens afavorien i respiràvem tranquils. La temporada que ve tornarem a tenir derbi. Un derbi que, per cert, segueix ben viu malgrat la diferència abismal de qualitat.
L’altra gran notícia és que s’acaba una temporada nefasta. Jo la dono per tancada amb aquesta golejada. I amb aquest tancament iniciem un nou cicle. S’ha acabat la misèria, s’han acabat estius plens de frustracions veient marxar els millors jugadors i arribar-ne d’altres dels quals ni havíem sentit parlar. Ara gairebé cap marxa ens posaria trist. Pau (el nou enemic culer i, per tant, heroi perico), Gerard, Óscar Duarte, Víctor Sánchez i pocs més. La resta poden marxar. Alguns desitjo que ho facin. El primer de tots, Galca.
Diumenge, des de la perspectiva perica, va ser un partit ben trist expressió d’una temporada molt trista. Això amb un final feliç que no era gens obvi.
