Publicitat
Publicitat

La trista Copa del Rei no es mereix l'onze de gala

Havia de ser la Copa del Rei. En la competició més trista i desangelada hi va aparèixer un Barça a molts anys llum del gran equip de les últimes setmanes. La Copa acostuma a fer nosa, i el partit d'ahir no va ser cap excepció. Una Copa que en temps immemorials servia per salvar la temporada, però que ara ja no sabem gaire què fer-ne. Tenim metes més altes i més transcendents que la d'una competició mal organitzada i amb un nom pompós que recorda més l'Edat Mitjana que no pas els temps moderns en què ens ha tocat viure.

El partit molestava i a sobre va fer aflorar una veritat incontestable: el Barça només juga al seu màxim nivell si surt d'entrada amb l'onze de gala. Per molt que li dolgui a Guardiola, el Barça té molts problemes per reconèixer-se a ell mateix quan no surt amb els onze noms que ens sabem de memòria. És tocar una peça i grinyola tot el sistema. Si una de les peces és Xavi, Iniesta o Busquets, llavors el problema s'agreuja, perquè el punt crític d'aquest meravellós equip és el mig del camp. La sala de màquines no admet canvis, i posa en evidència els suplents. No és la primera vegada aquesta temporada que el tàndem Keita-Mascherano provoca un embús al mig del camp. Segurament pot jugar un dels dos si el partit no és gaire important, però si juguen tots dos el joc s'alenteix fins a extrems desesperants. I també passa que Bojan no és Villa, ni Adriano és Alves.

La relliscada d'ahir és comprensible, perquè ningú pot exigir a cap equip que estigui permanentment instal·lat en la perfecció absoluta, però ensenya una obvietat, l'únic punt feble que se li coneix a aquest meravellós equip: creix la sensació que la distància entre l'equip titular i els suplents és la més gran de l'era Guardiola, i per primera vegada en tres anys sabem que quan vingui un partit decisiu, no hi haurà sorpreses. La novetat d'aquest any és que les rotacions apareixen només en moments puntuals i intranscendents, però mai en els partits de veritat. Mentre no hi hagi lesions, aquest serà un problema invisible. Creuem els dits.

La bomba del 5 a 0
La sort per al Barça és que, a l'altra banda, el Reial Madrid es descompon públicament i cada hora que passa té més mala pinta. La bomba del 5 a 0 ha esclatat amb efectes retardats. Passen els dies i fins i tot els madridistes més fanàtics comencen a ado nar-se de la terrible veritat. Mourinho és el millor fitxatge que ha fet el Barça: just quan el Reial Madrid necessitava serenitat, ha buscat un agitador. Just quan necessitava un projecte, ha buscat un resultadista que perd -i com perd!- l'únic dia que havia de guanyar. Perdonin, però en partits pesats com els d'ahir és un descans saber que el Reial Madrid té les hores comptades.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT