22/12/2010

La trista Copa del Rei no es mereix l'onze de gala

2 min
Guardiola, Busquets

Havia de ser la Copa del Rei. En la competició més trista i desangelada hi va aparèixer un Barça a molts anys llum del gran equip de les últimes setmanes. La Copa acostuma a fer nosa, i el partit d'ahir no va ser cap excepció. Una Copa que en temps immemorials servia per salvar la temporada, però que ara ja no sabem gaire què fer-ne. Tenim metes més altes i més transcendents que la d'una competició mal organitzada i amb un nom pompós que recorda més l'Edat Mitjana que no pas els temps moderns en què ens ha tocat viure.

El partit molestava i a sobre va fer aflorar una veritat incontestable: el Barça només juga al seu màxim nivell si surt d'entrada amb l'onze de gala. Per molt que li dolgui a Guardiola, el Barça té molts problemes per reconèixer-se a ell mateix quan no surt amb els onze noms que ens sabem de memòria. És tocar una peça i grinyola tot el sistema. Si una de les peces és Xavi, Iniesta o Busquets, llavors el problema s'agreuja, perquè el punt crític d'aquest meravellós equip és el mig del camp. La sala de màquines no admet canvis, i posa en evidència els suplents. No és la primera vegada aquesta temporada que el tàndem Keita-Mascherano provoca un embús al mig del camp. Segurament pot jugar un dels dos si el partit no és gaire important, però si juguen tots dos el joc s'alenteix fins a extrems desesperants. I també passa que Bojan no és Villa, ni Adriano és Alves.

La relliscada d'ahir és comprensible, perquè ningú pot exigir a cap equip que estigui permanentment instal·lat en la perfecció absoluta, però ensenya una obvietat, l'únic punt feble que se li coneix a aquest meravellós equip: creix la sensació que la distància entre l'equip titular i els suplents és la més gran de l'era Guardiola, i per primera vegada en tres anys sabem que quan vingui un partit decisiu, no hi haurà sorpreses. La novetat d'aquest any és que les rotacions apareixen només en moments puntuals i intranscendents, però mai en els partits de veritat. Mentre no hi hagi lesions, aquest serà un problema invisible. Creuem els dits.

La bomba del 5 a 0

La sort per al Barça és que, a l'altra banda, el Reial Madrid es descompon públicament i cada hora que passa té més mala pinta. La bomba del 5 a 0 ha esclatat amb efectes retardats. Passen els dies i fins i tot els madridistes més fanàtics comencen a ado nar-se de la terrible veritat. Mourinho és el millor fitxatge que ha fet el Barça: just quan el Reial Madrid necessitava serenitat, ha buscat un agitador. Just quan necessitava un projecte, ha buscat un resultadista que perd -i com perd!- l'únic dia que havia de guanyar. Perdonin, però en partits pesats com els d'ahir és un descans saber que el Reial Madrid té les hores comptades.

stats