A vegades convé recordar obvietats
Ningú es fa de l’Espanyol per guanyar títols. Ni per presumir de tenir els millors jugadors del món. Ni tan sols per veure grans partits. Com en moltes coses de la vida, tinc clar els motius del no, sé que si sóc perico no és per cap promesa vinculada a aquests motius. En el contracte que signem quan ens fem de l’Espanyol ens ho deixen molt clar. I no en lletra petita. La nostra vida d’aficionats tindrà més derrotes que victòries. Haurem de patir. Malgrat tot, signem. I si se’m pregunta -a la manera de l’anunci genial de l’Atlètic de Madrid-“Pare, per què som de l’Espanyol?” la meva resposta és tan silenciosa i compungida com la d’aquell seguidor matalasser.
No sabem per què, però som de l’Espanyol. I molt. Costa ser-ne només una mica. I hem decidit no canviar d’equip. És de l’única cosa que no es pot canviar en tota la vida, se’m recordarà que han dit molts savis. No hi estic d’acord. Jo ara mateix podria decidir fer-me d’un altre equip. Fins i tot del Barça. O oblidar-me per sempre del futbol. Però no. Lliurement decideixo mantenir el meu compromís, el meu amor per aquests colors. En un acte de llibertat. Fent ús, amb perdó, del meu dret a decidir. Sóc perico perquè vull. Com deia el poeta, contra tots i contra tot.
L’Espanyol té un greu problema econòmic. No entrarem en detalls, però, per sintetitzar-ho molt, si fos una empresa normal ja hauria tancat. Per aquest motiu s’ha de vendre els seus millors jugadors i incorporar-ne de nous amb menys costos. Per tant, a priori, amb menys qualitat. I així temporada rere temporada. Tot i això, compartim amb els dos grans, l’Athletic Club de Bilbao i el València l’honor de portar més de vint temporades seguides a Primera. Cap altre equip de la Lliga ho pot dir.
Per necessitat, però també per vocació, sempre ens hem definit com un equip de planter. Això vol dir que confiem en els jugadors criats a casa, que volem que siguin bons, esclar. Però també vol dir que els jutgem amb una certa condescendència, des de la que dóna un cert sentiment paternal. Són els nostres nois. I necessiten estímuls positius. Perquè se’ls mereixen i perquè ens convé. Transmetre’ls confiança farà que juguin millor. Xiular-los, criticar-los des de l’exigència antipàtica, és injust i els fa pitjors.
El meu discurs pot ser acusat de conformista. I no. M’agrada guanyar, vull un Espanyol guanyador, vull gaudir al camp. Però sóc conscient del que tenim i no veig cap jugador que no estigui compromès amb l’equip. Ells són els primers interessats a sortir de la crisi. Ajudem-los.
