El veritable motiu per voler jugar a la NBA
El creixement que el bàsquet ha tingut a Europa des dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 és molt decebedor. El diagnòstic no és meu, sinó d’Adam Silver, comissionat de la NBA. Lluny de reduir-se, les diferències s’han eixamplat en els últims anys. El seu model de negoci ha fet un salt tan gran que els equips europeus ja no poden retenir els seus millors jugadors. El Barça Lassa s’ha quedat aquest estiu sense Àlex Abrines i Tomás Satoransky, les seves dues grans apostes de futur, i el Madrid ha perdut Sergio Rodríguez. La NBA comença demà amb deu jugadors espanyols, més que mai. La clau és el nou contracte televisiu que la competició ha signat amb Disney (ABC i ESPN) i Turner (TNT), que li assegura 21.415 milions d’euros per a les pròximes nou temporades. Les franquícies disposen de més diners que mai per fitxar i han plomat els equips europeus.
Florentino Pérez ha demanat a la NBA que permeti al Reial Madrid competir a la Conferència Est. La proposta pot semblar una il·luminació d’un dirigent acostumat que li riguin les gràcies amb els seus projectes faraònics o una fanfarronada després de superar els Oklahoma City Thunder en un partit de costellada, però es tracta, simplement, d’una qüestió de diners. El president blanc està fart de perdre’n. Quan Sandro Rosell va arribar a la presidència del Barça, el dirigent del Madrid li va insinuar que no seria mala idea eliminar les seves respectives seccions de bàsquet, però que l’única manera possible era actuar de manera conjunta. Liquidar els dos equips al mateix temps per evitar que cap dels dos en tragués profit. Pérez veia el bàsquet com una inversió ruïnosa, en la qual cada vegada calia invertir més diners per fer front als rivals europeus i mantenir el nivell competitiu. La despesa desesperava el màxim mandatari blanc, que somiava en un pacte que mai es va arribar a considerar.
La nova Eurolliga, una competició molt atractiva per als espectadors, ajudarà les economies dels equips que en formen part, a qui cada vegada les lligues nacionals fan més nosa que profit en el seu atapeït calendari, però es necessiten més canvis per transformar les competicions en models de negoci solvents i atractius. Els clubs europeus fa anys que dediquen esforços a millorar el seu rendiment sobre un parquet de 15 per 28 metres, quan l’única manera d’evolucionar és construir projectes sòlids fora de la pista.
