Una versió juganera del Barça
Xavi mirava des de la banda els últims minuts del partit, mossegant-se els llavis, amb ganes d’entrar al terreny de joc per intentar posar-hi seny, amagar la pilota i consolidar el triomf. Però Luis Enrique no el va fer entrar i el duel contra l’equip groguet es va jugar tot amb un ritme frenètic, convertit en un espectacle tan atractiu com esbojarrat. El nou Barça gaudeix corrent amunt i avall.
Com al Calderón, es va guanyar per 3-2, apostant sense manies per un partit en què el rival té oportunitats per donar feina als defenses. Una dita de capçalera del cruyffisme deia que si et feien dos gols no era cap problema si tu en feies més. I amb Messi i Neymar, Luis Enrique té clar que, sempre que jugui amb aquestes regles, plantarà cara i guanyarà. Encara que el rival, com l’Atlètic o el Vila-real, sigui un tros d’equip. El Barça de Luis Enrique té ritme de rock, s’esforça tant com el tècnic asturià quan es trenca les cames fent triatlons i dóna problemes a jugadors com Busquets, ideal quan l’equip tanca el rival, però no quan toca córrer cap a la porteria rival. Però també cap a la teva.
El Barça viu al límit, redescobrint-se juganer. Deixa de banda el control absolut del partit per explotar les virtuts de determinats jugadors. Obliga Piqué i Mascherano a fer hores extres, dóna llibertat als laterals i espera el dia en què Suárez marqui gols. L’uruguaià pica pedra i participa en totes les jugades, però quan crida un gol l’han marcat Neymar o Messi. I falta feien, els gols de Neymar i Messi, ja que el Vila-real va saber estirar-se quan calia per colpejar amb fredor. Primer, amb gol de Cheryshev, el noi format al Madrid que portava l’escut d’aquest club a les canyelleres. Neymar va fer justícia abans del descans, allunyant el fantasma de la derrota contra el Celta. I a la segona part, el joc, per moments, va ser una ruleta russa. Un joc perillós.
Un joc perillós en què una errada penalitza molt, com la de Piqué en el gol de Vietto. Un joc perillós en què Rafinha, la sorpresa a l’equip inicial per Rakitic, va marcar el segon quan el Barça va començar a atacar amb ulls posseïts. En lloc d’atacar, el Barça mossegava. I en pocs minuts va generar els espais al frontal per permetre a un Rafinha i un Messi omnipresents capgirar el marcador. Addicte a l’adrenalina del partit, el Barça va decidir que seria millor seguir mossegant, deixant-se mossegar amb atacs puntuals. Luis Enrique va seguir aquest camí, en un joc deliciós, dels que donen plaer però també et deixen marques a la pell.
El Barça, de mica en mica, abandona el joc horitzontal i es torna vertical. Abandona el control pel cos a cos. Mossega, quan abans seduïa. Passa del romanticisme a l’erotisme. Un joc excitant. I perillós.
