La veu de l'estadi
BarcelonaCom una història d'amor, el Camp Nou i la veu de Manel Vich semblaven fets l'un per l'altre. L'elegància del projecte arquitectònic de Mitjans no va poder trobar un col·laborador més harmònic que la veu de Vich. Si no era fàcil concebre la casa monumental dels barcelonistes, tampoc ho era dotar aquell espai d'una veu que estigués a l'altura de la grandiosa visera al cel suspesa, de les rampes serenes bullint de gent, del terreny de joc verd, net i pintat de calç blanca com si l'estrenessin cada diumenge. Vich ho va aconseguir: ha fet parlar el Camp Nou durant vora sis dècades, en un treball conjunt d'home i pedra tan sòlid com ben resolt, i sempre al servei del tercer costat del triangle: el futbol. Va ser un atlètic com Luis Aragonés que va dir que el Barça sempre havia tractat bé la pilota. I un madridista com Benito que un dia va cridar als seus companys "'¡Muchachos, en este campo no se puede jugar mal!'". La tècnica distingida de la veu de Vich, la del projecte constructiu del Camp Nou i la dels equips que hi hem vist jugar no van desdir mai i han marcat sempre la mateixa hora.
Recordo Vich parlant en castellà encara, quan la dictadura de Franco, en les èpoques en què el governador civil de Barcelona va amenaçar personalment el president del Barça Agustí Montal, que seia al seu costat ("'La próxima vez te lo diré de otra manera'"), després d'haver sentit Vich dirigir-se en català a les graderies des de la megafonia. Eren les èpoques de "'Se ha perdido un niño que dice llamarse…", un avís que acabava pregant als pares de la criatura que l'anessin a buscar a la "porta principal de tribuna, gràcies". En la veu de Vich, paraules com 'tribuna' o 'estadi' brillaven en tota la seva clàssica esplendor. Veient un partit del Barça per la tele, molt lluny del Camp Nou, quan entremig de la narració s'intuïa la veu de Vich, se sentia la veu del Barça que parlava. Quan per fi el sentíem anunciar "Bona tarda a tothom i benvinguts a l'estadi", l'adrenalina es desbordava torrencialment. Mai l'emoció per la imminència dels nostres davant l'hora de la veritat ha estat anticipada d'una manera més cordial, austera, càlida, greu i inoblidable que en aquest fraseig introductori de Manel Vich. A Vich, a diferència de l'estadi o dels jugadors, no l'hem vist mai, però sempre hi era, hi era en off, i que esplèndid que és l'off quan la veu sap acompanyar. Hi era com els porters, destinats a tocar poques pilotes però a fer-ho sempre amb seguretat.
En el seu darrer llibre, 'Confessions d'un culer defectuós', Sergi Pàmies dedica uns quants paràgrafs a ponderar la qualitat del nivell acústic del Camp Nou, la seva espontaneïtat, la seva sinceritat i rotunditat avaluadora i la megafonia que no atabala amb tons impostats. Desitgem per al futur del Camp Nou una distinció i una categoria com la que Manel Vich li va saber donar.
