Una victòria a la història
Fins ara el Sevilla ens evocava Glasgow. Aquella segona final europea perduda als penals. L’expulsió de Moisés. El gol de l’esperança de Jonatas. Antoni Bassas i Carles Capdevila seguint l’Espanyol amb, l’aleshores, programa de ràdio més escoltat del país a la capital escocesa. I, en acabar el partit, els plors del meu fill Oriol a l’altre costat del telèfon. Jo, aquell dia, no vaig plorar: a Leverkusen se’m van acabar les llàgrimes destinades al futbol. Ahir, amb l’Aiman, el tercer perico de casa, vam patir i celebrar aquesta gran victòria. I vaig començar a complir -precisament jugant contra el Sevilla- la promesa telefònica al fill que plorava: tornarem a jugar una final i aquell dia hi anirem junts. Perquè avui els més feliços són els nens.
Ahir els aficionats pericos vam estar tot el dia amb aquelles pessigolles a l’estómac que tan oblidades teníem darrerament. Havíem decidit il·lusionar-nos amb totes les conseqüències. Per estar eufòrics i per tenir un gran disgust: havíem apostat per la vida. I ens ha sortit bé. Ja tenim una nova generació d’herois per recordar gràcies al gran partit al camp del Sevilla. L’equip del trident golejador (Sergio, Stuani, Caicedo). El de l’immens Lucas Vázquez (Collet, compra ja). El dels nanos Víctor Álvarez, Pau i Duarte. El dels potents Víctor Sánchez i Cañas. La dels grans centrals. La d’un Arbilla que un dia ens donarà la gran alegria de marcar el travesser d’ahir.
L’Espanyol va jugar el seu partit. Seriós, serè, ràpid, veterà. Un equip en què es pot confiar. L’equip d’un gran entrenador: Sergio González. Demana’m, Sergio, la penitència que vulguis: vaig dubtar de tu. No sé res de futbol.
Va tocar patir
I com sempre, vam patir. Perquè som pericos. Però ahir vam canviar el signe de la nostra història: no va arribar el gol en temps de descompte que molts pensàvem que ens farien quan va arribar el gol del Sevilla. El destí ens va tornar allò que ens va prendre a la final de Glasgow.
Avui l’Oriol ha marxat a l’escola amb la seva samarreta blanc-i-blava. Amb el mateix orgull de sempre però amb una alegria poc habitual. El seu tutor -tan culer com bona persona- el felicitarà. I ben segur que se citaran per al 30 de maig. Perquè aquesta festa té traca final i serà a l’estadi Olímpic Lluís Companys. Amb permís de l’Athletic de Bilbao, esclar.
