Bárbara Rey i Tessy de Lux, dues dives

BarcelonaAprofitant que aquesta setmana s’ha celebrat el Fòrum Econòmic Mundial a Davos -on ajunten més diners dos que fan el cafè que els pressupostos de Sanitat de països sencers-, no em puc estar de repassar algunes de les històries de capitalisme rosa que han tingut lloc els últims dies. La primera, la que afecta la difuntíssima Judy Garland, que es va suïcidar el 1969 amb només 47 anys. Gairebé cinquanta anys després de la seva mort, una editorial recupera el llibre que el seu tercer marit, Michael Sidney Luft, va deixar gairebé acabat abans de morir, el 2005.

A Judy and I: my life with Judy Garland, Luft relata alguns dels episodis més tràgics de la vida en comú amb la protagonista d’ El màgic d’Oz, amb la qual va tenir dos fills. Ni l’editorial ni els hereus han evitat que s’aprofundís en els escabrosos mètodes amb els quals l’artista va intentar acabar amb la seva vida. Entre altres coses, Luft explica com en una ocasió Garland va intentar degollar-se en plena sobredosi de medicaments i diu que, en una altra, mentre ell dormia, va entrar a l’habitació amb els braços oberts en canal.

Què volen que els digui? A mi, en llegir això, l’única pregunta que em ve al cap és si calia explicar-ho. La desgraciada història de l’artista ja era molt coneguda. ¿Cal que una font familiar -que hauria pogut explicar la tendresa interna que la va portar a tanta autodestrucció- furgui novament en tots aquests detalls? A mi em fa pena que ningú s’hagi compadit d’ella, que segur que a Luft -que li va fer de mànager fins i tot després de divorciar-se- i als seus fills els va deixar arreglat el compte corrent. El capitalisme rosa és ben negre massa sovint.

També sobre diners ha versat una de les notícies del cor més sonades sorgides del planter espanyol en els últims temps. I no em refereixo a la ruptura entre ¡Hola! i el clan Preysler, que s’ha materialitzat amb l’abandonament de Tamara Falcó del seu blog a la revista perquè diu que la treien grossa a les fotos. ¿Pitjor excusa ever? Volia més pasta segur... Però jo em referia a l’afer entre Bárbara Rey i el rei Joan Carles I, que es veu que és especialment emèrit a casa de la vedet. Diu la literatura publicada que a la de Totana se li haurien ofert 500 milions de pessetes el 1996 per no parlar de la seva profunda amistat amb el monarca, que es veu que li concedia audiència sovint a l’artista, cosa que ella, cautelosa com és, va gravar i fotografiar.

Em resulta molt friqui l’esglai mediàtic que s’ha muntat a l’entorn d’una cosa que feia dècades que era el secret més mal guardat d’Espanya. Sort que amb la polseguera s’ha descobert una dada rellevant. Segons OK Diario, l’elevada quantitat no la va oferir el rei de la seva butxaca, sinó el CNI, una institució que disposa d’uns fons reservats que en principi són per combatre el terrorisme i el crim organitzat. Una circumstància que em fa plantejar, ara, tres preguntes. La primera: ¿amb l’excusa que són fons reservats fan el que els dona la gana mentre la resta vivim retallats, oi? La segona: ¿si Bárbara Rey va sucar d’aquests fons és perquè se la considera terrorisme o crim organitzat? La tercera: ¿si Madonna és l’Ambició Rossa, Bárbara Rey és la Jihad Rossa? Espero que Santiago Segura faci un Torrente Bárbara Edition de tot plegat, perquè aquests dies s’han publicat històries que no tenen pèrdua. La millor, la que diu que va llançar a la piscina una maleta que va començar a fer fum dins de casa seva mentre s’estava maquillant per anar a buscar un Premi Bombín. Entre que no complim amb el dèficit i això, ¿quan ens fan fora d’Europa?

I no tant de diners com de poderío va la història de Theresa May, que aviat serà portada de Vogue USA. Aquesta setmana un periodista d’aquests de debò -d’aquests que tenen ulls més enllà dels temes seriosos - s’alarmava pel vestit jaqueta que la premier de Brexitlandia portava en una foto de la portada de The Times. Era de quadres escocesos en color verd. Un gest conciliador amb la petita nació britànica que en matèria de moda, però, la deixa per terra, ja que semblava que vingués de fer un cameo a El milagro de P. Tinto. De fet, la imatge -sobretot els pantalons signats pel sastre de Miliki - és l’argument més potent de la teoria conspiratòria que diu que la seva aparició a Vogue és només una contraprestació al títol de Dame que li ha concedit a l’editora Anna Wintour. I resulta ben creïble.

I, per acabar, el fill petit dels grans ducs de Luxemburg -país on es veu que Bárbara Rey cobrava el cash del CNI-, Lluís, s’ha separat després de deu anys casat. Ella era militar i no la volien, pobra. Però el jove es va entossudir -el món és dels valents!- i al final hi va haver boda amb la Tessy, filla d’un paleta. Ara s’ha acabat l’amor, quan resulta que ella era dels més ben valorats de la família ducal. No saps mai en mans de qui hauràs d’anar a morir, deuen pensar els sogres, que no li van donar el títol de princesa oficialment durant anys.

Per cert, ¿els royals europeus al mòbil la deuen tenir com a Tessy de Lux? Crec que és molt renovador que les noves incorporacions de les famílies reials puguin tenir nom de travesti. I acabo: Janis Joplin hauria fet 74 anys aquest dijous. Segur que la Tessy escolta alguna cançó de la texana quan s’enrecorda de la família política. Segur que es posa Cry baby i la dedica mentalment a la sogra. Què en deu pensar, de Trump i de Melania, la Joplin? “Encara sort que soc a l’infern”, deu dir.