Publicitat
Publicitat

Biografiar, amb sinceritat, la pregària

El filòsof Francesc Torralba descriu les fases que ha experimentat en relació a la pregària

Els llibres sobre els beneficis de la meditació comencen a saturar el mercat. Els manuals sobre la pregària també són habituals, però el que ja no ho és tant són llibres que s’endinsin en totes les etapes que implica pregar o meditar des d’una perspectiva íntima, no només assenyalant-ne els aspectes més atractius. Amb la meditació ho va fer l’escriptor i sacerdot cristià madrileny Pablo d’Ors a Biografia del silenci (traduït al català per Angle), un dels llibres d’assaig més venuts en castellà dels últims temps, probablement perquè defuig el manual i ens explica la seva vivència personal, que també implica dolor físic, cansament i desídia, sense oblidar lògicament tots els aspectes beneficiosos i atractius d’aquesta pràctica. La mateixa editorial ens presenta ara un llibre similar en l’enfocament, tot i que se centra en la pregària, un aspecte menys comercial que la meditació. A La vida secreta de la pregària, elegantment escrit per un altre autor prolífic i sempre interessant, el barceloní Francesc Torralba, hi trobem un endinsament retrospectiu en les fases que ha experimentat l’autor al llarg de la seva vida en relació a la pregària. “Em pregunto què és pregar. Em qüestiono a mi mateix per què prego. Podria no pregar. Podria haver deixat de pregar com han fet la major part de persones de la meva generació”, escriu en aquesta mena d’autobiografia espiritual, molt adequada per entendre aquest transcurs interior i també per veure com moltes de les persones que preguen o que han deixat de fer-ho en realitat s’han quedat aturades en alguna de les fases. En aquest sentit, Torralba, sense que això sigui la seva finalitat, pot ajudar el lector a sortir de bloquejos, o si més no a desencallar determinades actituds que crèiem definitives.

Diferència entre pregar i meditar

Per començar, i justament per no caure en l’allau de propostes que ens parlen de la meditació, Torralba ens explica la diferència: “La meditació és un exercici de lucidesa que no inclou, necessàriament, el reconeixement de Déu. La meditació és deslligament, desaferrament, i la pregària també, però en la pregària, tal com la concebo, hi ha la sortida vectorial cap al Tu amorós de Déu. La meditació és un pròleg, mentre que la pregària és un diàleg, una trobada interpersonal, un diàleg subtil, sense paraules; valgui la paradoxa: un acte d’hospitalitat mútua que només es pot entendre a través de la dialèctica del fet de buidar-se i d’omplir-se”.

El filòsof i teòleg divideix el camí de la pregària en set fases, la primera de les quals comença a la infantesa, on s’aprèn per imitació, repetint les pregàries de casa o de la comunitat de fe. D’aquesta repetició inconscient es passa a l’assumpció i, finalment, al desig de comprensió que, com assenyala, no conclou mai plenament. “És difícil precisar -diu Torralba- en quin moment es produeix el canvi d’estació, la transició de la mimesi irreflexiva i inconscient a la petició egocèntrica i a la instrumentalització de Déu”. I afegeix: “En aquesta segona etapa l’ego de l’infant és una font incessant de desitjos que vol fer realitat a qualsevol preu. Déu era concebut com un satèl·lit de la meva vida, perquè el nucli de referència era el jo. Aquesta segona etapa acaba amb la frustració i deixa pas a una nova estació: la indignació, la retirada o, més ben dit, el tall de les relacions”. La tercera etapa, de la qual moltes persones que han pregat no han sortit mai, és quan el jo descobreix, indignat, que Déu no respon a la lògica humana, i titlla la pregària d’absurda. “En lloc de repensar la imatge de Déu i reflexionar sobre la lògica del desig i l’existència en l’ego -explica Torralba- fa una esmena a la totalitat i marxa, i aquesta marxa va precedida d’una emoció molt tòxica, la indignació. L’adolescent espiritual se sent estafat, contrariat, enganyat”.

Camí a la maduresa

En la quarta etapa, Torralba descobreix Soren Kierkegaard, un filòsof que ja no l’abandonarà mai, i és llavors quan entén la pregària com un acte d’escolta. “Resar no és oir-se parlar a si mateix, sinó arribar a callar i, romanent callat, vetllar: fins que l’orant oeixi Déu”, diu Kierkegaard.

“Vaig entendre que l’única manera de concebre per què Déu volia ser escoltat era aprofundir en la seva naturalesa més íntima: l’amor. Fa por ser receptiu a la Paraula de Déu perquè aquesta Paraula és una novetat radical. Paraula exigent, a la vida lliure, a la discreció, a l’anorreament de l’ego, a la pobresa voluntària, a la humilitat, a donar-se totalment. La Veu em cridava a ser un home nou i em sentia trist i culpable perquè veia en mi mesquinesa, una pila d’incongruències, hipocresia... Per això vaig copsar que pregar és, sobretot, un exercici de sinceritat, un exercici molt ardu, perquè tendim a projectar una imatge falsa de nosaltres mateixos. La pregària és una lluita contra l’engany”, escriu a La vida secreta de la pregària.

En la cinquena etapa, Torralba comença a pensar: “La Veu que em cridava no era la de Déu, sinó la meva. Em sentia decebut, sol, desemparat...” Una estació que, confessa, mai conclou definitivament, ja que sempre es manté aquest debat interior i no ha aclarit mai què pot atribuir a l’atzar i què a la providència. Aquesta etapa inevitable el porta a la següent, on comença a sentir la necessitat d’agrair. I de nou Kierkeggard: “Un sospir sense paraules és la millor adoració quan el pensament de Déu només il·lumina dèbilment l’existència”.

Finalment, en la setena etapa, Torralba veu que la missió de la pregària no és tranquil·litzar, ni donar comoditat, tampoc resoldre problemes socials. “En pregar penetro en zones de la realitat que són misterioses, que em qüestionen radicalment. No dona solucions, però sí llum i força per cercar-les”, conclou l’autor, conscient d’haver arribat a una maduresa que no és cap port on estancar-se, sinó un camí obert, atent al que se’ns dona, com ell mateix apunta: “La vertadera maduresa espiritual rau a donar-se, a lliurar-se al tu i als altres, a oblidar-se d’un mateix i a deixar que el riu de la vida flueixi”.

Més continguts de