Christie’s, el baròmetre de totes les modes

BarcelonaExplicar la història de la casa de subhastes Christie’s és explicar l’evolució de les ambicions humanes durant els últims 250 anys. Així de senzill i així de complicat és l’objectiu del llibre 'Adjudicado', de l’editorial Phaidon, que detalla com han anat les 250 subhastes més singulars de la història de l’empresa londinenca, que actualment té 54 oficines repartides per 32 països de tot el món.

El llibre, que és un baròmetre de l’auge i la caiguda de les modes al llarg de 250 anys –des que el 1766 es va fer la primera subhasta en un lloc fix–, deixa constància de com una casa on en origen els marmessors convertien en diners possessions poc rellevants de nobles acabats de morir i on els diplomàtics es venien els mobles quan tornaven definitivament als seus països s’ha acabat transformant en una de les més potents del món. Christie’s és ara un referent en el comerç d’alt nivell, centrat en l’art però també en moltes altres matèries que són objecte de col·leccionisme.

Però què ha desitjat la gent fins ara? Doncs, segons el llibre de Phaidon, de tot. Fins i tot, un retrat de James Christie que tenien a la seu. Era un oli de Thomas Gainsburg, que havia pintat el fundador perquè eren molt amics. El van subhastar a Londres al 1927 i en van treure 425.000 euros. Una quantitat que justifica la venda però que no és ni de lluny la millor que han tingut, sobretot des que es va incorporar a l’empresa el fill del fundador, format a Eton i amb estudis d’art, que els van permetre especular millor. Una de les seves grans vendes d’art és del quadre de Picasso 'Le rêve'. Va ser de rècord: 48 milions de dòlars del 1997 a Nova York.

Quant valen uns nenúfars?

Però si la quantitat obtinguda per l’obra del pintor malagueny pot semblar desorbitada, ajudarà saber quant es va pagar pel quadre de Monet 'L’estanc dels nenúfars', un oli que es va vendre el 2008 a Londres per 51 milions d’euros. El quadre està signat i datat i això el fa gairebé únic, ja que de tots els que va fer Monet només va afegir el nom i la data en cinc. La gestió d’aquesta valuosa informació –una altra gran aportació de Christie’s al món de les subhastes– va fer que la gent oferís molts diners, ja que es creia que mai més tornaria a una casa de subhastes. El 2008, recorda el llibre, va ser un gran any per a l’empresa, que amb la venda del nu femení de Lucian Freud 'Benefits supervisor sleeping' per 21 milions d’euros va arribar a la xifra més alta que s’havia aconseguit mai per l’obra d’un artista viu. Una altre quadre del mateix artista, 'Benefits supervisor resting', va batre el mateix rècord el 2015 amb 49,5 milions d’euros.

Però no només són els diners el que fa memorables les vendes d’art de Christie’s. També les històries que hi ha al darrere de cada obra. N’és un bon exemple el fris assiri del 859 aC que es va vendre el 1994 a Londres pel que ara serien uns 15 milions d’euros. El fris va ser descobert en un quiosc d’una escola privada de nois de Dorset, al sud-est d’Anglaterra. Resulta que l’edifici havia sigut antigament la casa d’un milionari anomenat John Guest, que havia finançat les expedicions de l’arqueòleg Henry Layard el 1840 a Egipte, d’on li havia portat algunes peces en agraïment. El 1992, l’expert en Assíria John Russell visitava l’edifici i va descobrir que uns frisos que hi havia al bar –es creia que eren reproduccions fetes amb guix– no es corresponien amb cap obra que hagués vist mai abans. Investigant una mica van descobrir que aquella peça tenia 2.800 anys d’antiguitat i que estava més ben conservada que les del British Museum. L’anècdota: el cap d’un dels dos protagonistes del fris tenia dos forats fruit de l’impacte d’un dard. Coses d’estar situat al bar d’un col·legi. Això no va impedir una gran venda alimentada per una premsa enamorada del relat del descobriment fortuït.

Mites que s’ho valen tot

Però no tot és art en les subhastes de Christie’s, també hi ha molta mitomania. Si no, que l’hi diguin a la persona que el 2015 va pagar 38.000 euros per un vestit de Margaret Thatcher. Un disseny d’Aquascutum en crepè de llana del color dels tories amb el qual va pronunciar un discurs el 1990 a la Cambra dels Comuns en què va rebutjar més integració amb Europa. La subhasta completa, que incloïa altres objectes de la mandatària conservadora, va superar totes les previsions amb 4,4 milions d’euros recaptats.

Però hi ha tanta mitomania per la política com pel món de la literatura. Ho demostra el que es va pagar per la màquina d’escriure d’Ian Fleming, per la qual un desconegut va desembutxacar el 1995 el que al canvi serien ara més de 100.000 euros. Una xifra que va convertir aquesta màquina xapada amb or en la més cara del món. Més pel sobrecost de la mitomania que per l’or.

Un dels casos més rellevants d’idolatració de la història de Christie’s –no podia ser d’una altra manera– és una subhasta futbolera: la venda d’una samarreta de Pelé. Concretament, la que duia el brasiler quan va guanyar el Mundial el 1970, que va ser venuda per 256.000 euros el 2002. Després de triplicar el valor que s’havia previst, es va convertir en un premi de consolació per al defensa italià Roberto Rosato, que es va canviar la samarreta amb l’astre després de perdre el Mundial. No ens queda cap dubte, per tant, que el futbol arrossega masses també a les subhastes. Una dada només per confirmar-ho: un trofeu original de la FA Cup (1869-1910) anglesa es va vendre el 2006 per 690.000 euros.

Objectes estimats

Però que els objectes siguin escassos, rars o desconeguts no els fa necessàriament més subhastables que d’altres que no ho són. Ho saben bé a la seu de l’empresa a Londres, on van organitzar una venda l’any 2012, coincidint amb els Jocs Olímpics i el jubileu de diamant de la reina Elisabet II, en la qual un autobús vermell de dos pisos de l’any 1966 típic de la capital britànica va acaparar tota l’atenció. Es va vendre per uns 84.000 euros i avui dia fa de reclam a l’entrada d’un centre comercial a Corea del Sud.

Però Christie’s no són només xifres i històries, també és glamur i poder. Així ho demostra l’ou que Carl Fabergé, treballador incansable al servei dels desitjos dels tsars, va fer l’any 1902 per a Béatrice Ephrussi de Rothschild. Era un dels dotze ous imperials que l’orfebre va crear per a clients extremadament rics i Ephrussi el va regalar a la seva cunyada Germaine. El 2007, 32 anys després que la segona morís, es va saber per primer cop que existia aquesta peça única, una obra que mai havia sortit de la família Rothschild.

En arribar a la sala de subhastes, la venda va assolir un triple rècord: el màxim que s’havia pagat mai per un objecte rus que no fos un quadre, el preu més alt per una creació de Fabergé i el preu més alt pagat per un rellotge. 12,5 milions d’euros el 2007 per un ou dins del qual viu un gall arrebossat de diamants que cada hora surt, canta, mou les ales i fa com si picotegés de terra. El 2014, l’ou dels Rothschild va aparèixer a Rússia i va ser donat a l’Ermitage. Un exemple més del que alguns tenen per casa.

Però el glamur de Christie’s necessàriament havia de passar per Hollywood. Potser per això la subhasta de les joies de Liz Taylor del 2011 –any de la seva mort– va aconseguir un èxit inaudit. Eren les faraòniques joies d’una faraona. Una barreja explosiva per a una subhasta que va tocar sostre amb La Peregrina, un collaret de Cartier fet el 1972 amb perles naturals, diamants i robins que tenia penjant una raríssima perla en forma de gota que Richard Burton li havia regalat el 1969. La peça, trobada al golf de Panamà el 1579, va formar part fins i tot del tresor de la Corona espanyola al segle XIX. La venda va anar precedida d’una exposició itinerant de les joies per tot el món. Una manera d’escalfar motors que finalment va fer recaptar 150 milions d’euros pel conjunt. Pel collaret, nou.

Dos segles i mig anys han donat molt de si a Christie’s. Prou per haver subhastat el 1998 el seu primer meteorit, per 44.000 euros. Un rellotge que va anar a la Lluna amb l’Apol·lo 17 o mil lots de material de Star Trek són altres objectes singulars subhastats per la casa londinenca els últims temps. Amb tot això es fa difícil imaginar què arribaran a vendre els pròxims 250 anys.