Consells pràctics per cuidar l’hort

BarcelonaFer créixer una coliflor o unes pastanagues al balcó de casa no és una missió impossible, ja que no cal tenir un gran espai per cultivar els nostres propis vegetals. El balcó, el pati i, per descomptat, el jardí poden ser racons ideals. L’autor del llibre L’hort ecològic i director del projecte educatiu Roada, Joan Solé, explica que pràcticament es pot plantar qualsevol tipus d’hortalissa a casa. “Tenint en compte les limitacions d’espai, però, cal triar les que poden donar més rendiment, com ara tomàquets, pebrots, albergínies, faves i pèsols; i també es poden triar les que tenen un cicle de cultiu més ràpid, com és el cas dels raves i enciams”, explica. Al cantó contrari, és millor no plantar hortalisses molt vigoroses o que ocupin molt d’espai, com carxofes, melons, síndries o carabasses.

Per la seva banda, Marc Casabosch, expert en agroecologia i autor del llibre Un hort per ser feliç, explica que el volum de substrat que pot necessitar una planta per créixer amb bona salut és equivalent a la seva alçada màxima. Per això recomana també “cultius fàcils” com espinacs, canonges, enciams, escaroles, ravenets, alls, flors comestibles, com els pensaments o la caputxina, i herbes, com l’alfàbrega, el coriandre i la calèndula.

Incompatibilitat

També cal tenir en compte que hi ha plantes que són incompatibles entre elles, un fenomen que en botànica s’anomena al·lelopatia : és la interferència química que consisteix en l’alliberament de substàncies per part d’una planta que són perjudicials o favorables per a les plantes de l’entorn immediat. En un hort, les plantes que convé no cultivar juntes són les que pertanyen a una mateixa família botànica.

A més, també hi ha algunes associacions desfavorables. “La mongeta no vol alls i cebes a prop seu, i el porro no vol compartir l’espai vital amb cap lleguminosa”, explica Marc Casabosch. Joan Solé hi afegeix la recomanació de no ajuntar albergínies i cogombres; alls amb cols, faves, mongetes, pèsols o porros, i apis amb enciams.

Una bona opció per començar a crear un hort és sembrar directament amb llavors, ja que, segons Solé, el cultiu sempre sortirà “més econòmic”. A més, aquest expert suggereix tenir un petit viver on puguem produir el nostre propi planter a partir de llavors. Casabosch opina que “l’opció més honesta és aconseguir llavors ecològiques i així començar amb bon peu l’aventura de cultivar”. En alguns casos, però, com amb els tomàquets, les albergínies i els pebrots, resulta convenient fer-ne primer el planter i sembrar en un lloc protegit tres mesos abans que els trasplantem al lloc definitiu. Reconeix, també, que adquirir un bon planter és una opció que permet estalviar temps.

Sis hores de llum diàries

Pel que fa a la terra, Solé aconsella treballar amb material natural. Per a un cultiu en recipient, per exemple, cal preparar “un substrat a base de fibra de coco i humus de cuc, que s’ha d’anar afegint a mesura que el nivell de la terra baixa”. Les plantes necessiten molta llum, un mínim de cinc o sis hores diàries. “Això no vol dir necessàriament que els hagi de tocar el sol directament, ja que es poden tenir espais molt ben il·luminats però sense gaire sol directe -comenta Solé-. Per exemple, el sol pot estar reflectit en una paret”. Per la seva banda, Casabosch explica que, en general, si no hi ha edificis que facin ombra, les terrasses, balcons i finestres orientades al sud, a l’est i a l’oest, permeten una entrada suficient de llum. Segons Solé, també cal tenir en compte que a ple estiu el sol escalfa més i que la majoria de plantes no el toleren.

Un altre factor clau és l’aigua, ja que segons Casabosch a moltes persones se’ls moren les plantes per un excés d’humitat. “Hem de mantenir el substrat humit, però no hem de saturar-lo. Durant l’hivern, si tenim l’hort a la intempèrie i rep l’aigua de la pluja i la rosada, pràcticament no ens cal regar”, exposa l’expert. Per contra, durant l’estiu haurem de programar un parell de regs diaris, matí i vespre, perquè la terra dels recipients mantingui la humitat. “Si les plantes pateixen periòdicament escassetat d’aigua, entren en un estat d’estrès hídric que les debilita i les fa més susceptibles de patir atacs de plagues i malalties”, recorda Solé. Finalment, el tercer element crucial és l’adob. Cal saber que les plantes de l’hort demanen una bona disponibilitat de nutrients, amb aportacions d’adobs orgànics regulars. Una bona opció és fer servir fems d’ovella, cavall o residus de galliner, ben madurs i compostats.

Tenir un hort és revolucionari

Però que ningú s’espanti: si tot es fa seguint els consells dels experts, l’èxit està assegurat. Casabosch opina que el sol fet de posar-nos a cultivar, i fer-ho amb ganes i consciència, ja és una victòria. El seu gran consell per als principiants és, constància a banda, saber que “no ens hi va la vida (només unes quantes pastanagues) i, per tant, convé afrontar el projecte amb calma i serenitat, sabent que el fracàs no existeix perquè un objectiu no assolit sempre amaga un nou aprenentatge”.

A parer seu, incorporar un hort a les nostres vides és afegir un nou membre a la unitat familiar, i val més dedicar-hi quinze minuts al dia que no pas dues hores un cop per setmana. I reivindica: “Cultivem en un moment de la història en què el més fàcil és anar a comprar i jugar segons les regles del capitalisme; per tant, en si mateix, tenir un hort és activisme de primer ordre”. És a dir, tenir un hort és un gest a favor d’un futur més just i saludable en tots els sentits.

Compostatge casolà

Una de les claus per tenir un hort amb bona salut és el compostatge, i la bona notícia és que és possible fer-lo a casa. De fet, Solé assegura que comença a ser una pràctica “força habitual”. Per la seva banda, Casabosch opina que és una manera de tancar el cercle i retornar a la terra l’energia consumida. El compostatge vol els residus orgànics -preferentment vegetals- de l’hort, el jardí i la cuina. Un cop transformats aquests residus, es converteixen en un producte fertilitzant. Cal tenir cura de combinar matèria fresca -fulles verdes i tendres de verdures-, amb matèria vegetal seca -fulles, closques de fruita seca i branquillons-. També s’hi poden afegir closques d’ou triturades, marro del cafè, paper de cuina brut o trossos de cartó de les oueres. Amb un compostador, només cal anar afegint el material orgànic, humitejar-lo de tant en tant i remenar el contingut cada quinze dies. Tot això durant sis o set mesos. També hi ha una altra modalitat de compostatge casolà: el vermicompostatge, fet amb cucs vermells. Aquests animals s’han d’anar alimentant de restes fresques de fruites i verdures. “És com tenir una petita granja de cucs a casa”, explica Solé.