Publicitat
Publicitat

Contemplació o compromís: per què triar?

La contemplació no nega l’acció ni el compromís, sinó que es pot situar en el seu epicentre

No cal anar a l’altre extrem: en una societat abocada permanentment en la distracció, la velocitat i la cultura material, reivindicar l’experiència contemplativa no implica rebutjar aquesta societat, ni tan sols allunyar-se’n. Acostumats com estem a veure-ho tot en binomis enfrontats, la contemplació l’oposem a l’acció i, per tant, a una pràctica elitista d’aquells que es poden permetre el luxe de retirar-se del brogit social (d’altra banda un luxe poc luxós, tenint en compte els paràmetres majoritaris...). Però la contemplació no té per què ser l’oposat a l’acció, ni el fet de reivindicar l’actitud contemplativa implica renunciar a la vida activa o al compromís amb els altres. El nostre temps ens demana, més que mai, un intent de saltar aquests binomis oposats per veure que, en realitat, en l’entrellaçat de les coses és on es mou la vida, on batega. En aquest sentit, la contemplació no té per què negar l’acció, sinó que es pot situar en el seu epicentre, ser-ne el motor subtil perquè el moviment no esdevingui mer desbocament.

Un llibre coral

“Una de les paradoxes de la nostra contemporaneïtat rau en el fet que l’evocació de determinades paraules, com silenci o contemplació, ressona cada vegada en més persones com un bon port d’arribada. Hi ha paraules que encara són música per a l’oïda”, escriu Olga Fajardo a la introducció del llibre La experiencia contemplativa. En la mística, la filosofía y el arte (que acaba de publicar Kairós), que ella mateixa ha editat reunint diversos especialistes reconeguts perquè parlin del fet contemplatiu en la nostra època.

Xavier Melloni, Pablo d’Ors, Teresa Guardans, Raimon Arola, Halil Bárcena o Vicente Merlo són alguns dels noms que hi participen, ja sigui per parlar del lloc que ocupa la contemplació en les diverses tradicions religioses (com el cristianisme, el budisme o l’islam), en l’art (música, pintura, dansa) i també en la filosofia.

I justament des de la filosofia, l’aportació de la professora Mónica Cavallé s’endinsa en aquesta reticència que desperta la contemplació en els sectors més actius i compromesos, sectors no només de l’àmbit sociopolític secularitzat, sinó també del mateix marc religiós, en què els grups més compromesos socialment, per exemple els vinculats a la teologia de l’alliberament, miren amb suspicàcia l’exhortació de l’experiència contemplativa: “L’activisme que desconfia de la contemplació identifica acció amb moviment visible, amb canvi visible i immediat. Confon l’acció amb els seus fruits (o amb algun dels seus fruits possibles). I identifica el compromís amb la implicació exclusiva en aquest tipus d’acció visible”, explica Cavallé, per a qui aquests recels responen a una tendència històrica, que d’Occident ha passat a escala planetària, en què “l’hegemonia i absolutització del que és pràctic, l’amor al canvi pel canvi mateix, la recerca de transformacions immediates i visibles i l’afany d’extreure-ho tot d’un rendiment” fa que descartem la contemplació com a opció vàlida.

Sintonitzar acció i contemplació

Aquesta polaritat, però, és certa? Per a aquesta filòsofa, en molts àmbits de l’experiència quotidiana el suposat dilema no existeix. “Pensem -proposa Cavallé- en una mare absorta en la contemplació amorosa del seu fill. Aquesta contemplació no la distreu de les necessitats del nen, ni apaga la seva resposta activa davant d’aquestes necessitats; tot al contrari, li permet conèixer-lo millor, deixar de projectar en ell les seves idees sobre el que necessita, veure’l en si mateix i ser sensible a les seves demandes reals. Tot això enforteix el seu compromís i el seu impuls actiu per satisfer-les. La contemplació i el compromís, en aquesta situació particular, es donen la mà i es potencien”, explica aquesta filòsofa canària, que afegeix: “Si això és així en tants àmbits de la nostra vida, per què ha sigut i segueix sent tan habitual la percepció d’incompatibilitat o conflicte entre aquestes dues disposicions?”. Per tant, ens demana que superem aquest fals dilema, ja que “el suposat conflicte és real únicament allà on es parteix d’una concepció reduccionista de la contemplació i de l’acció/compromís”.

Desfer, doncs, el tòpic que enfronta compromís i contemplació és clau per fer d’aquesta última l’essència i el motor de l’altre. Mónica Cavallé ens proposa reconèixer la dignitat de l’experiència contemplativa sense per això concedir a la vida activa un estatus inferior o secundari. I fins i tot va més enllà, quan es pregunta: “En un món dominat per l’activisme, per l’obsessió amb l’eficiència, ¿l’acció no pot abandonar el seu caràcter excèntric i alienant i redescobrir-se també com una forma de contemplació?”.

Aquesta autora assenyala diversos punts per tornar a compatibilitzar contemplació i acció i fer que en surtin enfortides. En primer lloc, “la pràctica contemplativa ens revela que un jo aïllat és una ficció”, a més de permetre’ns entendre que “només des de la contemplació és possible ser responsable”, és a dir, “és possible respondre totalment i de forma adient a cada situació i repte presents”, ja que en la contemplació no ens aferrem a res i, per tant, “tenim molta més disponibilitat i flexibilitat per atendre les necessitats del moment”.

Per últim, també ens recorda que la contemplació és indissociable del compromís, perquè “ens permet entendre que el canvi no equival a la transformació visible”. I això la porta a concloure que “la contemplació no només no és diferent de l’acció, sinó que és la forma més elevada d’acció, l’acció per excel·lència”.

Paraules que recull també el teòleg barceloní Xavier Melloni i que ens serveixen per cloure aquesta reflexió al voltant de la contemplació com a valor bàsic: “Mitjançant la contemplació, l’ésser humà s’eleva per sobre del regne de la necessitat, de la competitivitat i de la depredació, per introduir-se en una forma d’existència que és conscient que existir no és una conquesta, sinó el do permanent subjacent a tot el que és. Sostenir-se en aquest do i viure des d’ell és l’objectiu al qual aspira tot camí contemplatiu. I sent un do, és també una necessitat per a cada generació”.

Més continguts de