Déu: silenciós o mut?

BarcelonaNo és fàcil parlar quan, al voltant, tot s’ensorra. Quan el cos que parla és, també, el cos que sagna. Parlar de la condició humana, parlar de vida, parlar de Déu... Conjugar l’esbalaïment i l’escàndol és una tasca complexa, una travessa amenaçada pel cinisme o la distorsió flagrant. Com podem no escandalitzar-nos per un mal patent, sempre present? I, alhora, com podem no esbalair-nos amb el que se’ns ofereix a cada instant, en l’inesgotable esclat de vida? Quin és el silenci de Déu? ¿El provocat per la seva absència (on l’atrocitat aprofita per emergir) o més aviat un silenci actiu, present, últim (i, per tant, que impedeix que el mal prengui l’última paraula i esdevingui finalitat)? Totes dues perspectives sobre aquest silenci de Déu es confronten sovint, donant lloc a mirades diverses i que no podem englobar únicament en dos bàndols. Hi ha confrontacions fecundes perquè no volen erigir-se una per sobre de l’altra, amb voluntat d’eixamplar l’aprofundiment que cada perspectiva ens obre.

Lluny queden els emmurallats i els emmirallats quan les confrontacions sobre el silenci de Déu germinen en aportacions substancioses, aquelles que no fonamenten els arguments només en la raó de la ment, sinó que hi inclouen l’experiència del cos. Sense negar Déu, sense idolatrar-lo (que és una altra forma de negació), sense tancar-lo en la paraula però, a la vegada, utilitzant aquest do que hem rebut -la parla- per teixir maneres de percebre una realitat que ens conforma i ens depassa.

Aquests dies l’editorial Fragmenta presenta el llibre Déu sense Déu. Una confrontació, escrit per Xavier Melloni i Josep Cobo a partir de set encontres públics que van protagonitzar al Casal Loiola de Barcelona organitzats per Cristianisme i Justícia.

Diàleg per llegir

El format imprès permet revifar la flama generada en aquells diàlegs i aturar-nos en els punts més complexos i reflexius. Dues veus amigues des de joves, però no per això coincidents en el pensament tot i desenvolupar-se en una mateixa tradició religiosa, el cristianisme. Aquesta confiança mútua els permet polemitzar des de l’estima i el respecte sense perdre la pròpia mirada: converses nodrides de silencis, d’escolta atenta, i també de múltiples matisos que tenen la capacitat de no recloure l’oient-lector en cap opinió ni de pressionar-lo per prendre partit, i que alimenten la reflexió de cadascú. Una reflexió que és, alhora, camí.

Xavier Melloni (Barcelona, 1962), jesuïta vinculat al centre espiritual La Cova de Sant Ignasi, a Manresa, és antropòleg, teòleg i fenomenòleg de la religió amb un ampli coneixement dels textos de les diverses religions.

Josep Cobo (Lleida, 1962) és llicenciat en filosofia per la Universitat de Barcelona i exerceix de docent. El seu pensament és per una banda hereu de la teologia de Karl Barth, Jürgen Moltmann i Eberhard Jüngel, i, per l’altra, del pensament jueu de Rosenzweig, Benjamin i, sobretot, Lévinas. És membre de Cristianisme i Justícia, on, des de fa uns quants anys, imparteix cursos sobre la significació i vigència de la fe cristiana.

Set punts per destil·lar

Déu sense Déu. Una confrontació s’estructura en dues parts. La primera inclou quatre sessions: la revelació (“Per a mi no és tan rellevant el fet de la no-evidència de Déu com el de la seva imminència -comença Melloni-. Potser Déu no és evident per a la ment, però és imminent en altres dimensions que no són les mentals. Déu és excessivament pròxim, i per això ha deixat de ser evident per esdevenir imminent”); la cristologia (on, davant d’una esgarrifosa escena amb víctimes disposades a salvar als seus botxins, Cobo recorda: “Déu és el Déu del final dels temps i, per tant, aquest perdó té alguna cosa d’humanament inassumible... Cristianament diem una cosa molt simple: que hi ha vida on ja no hi pot haver vida, que allà on l’home no pot esperar més vida, hi ha la Vida”); el mal (“Sens dubte, hi ha un temps per a la queixa, és legítima i fins i tot ens honora. Però l’experiència religiosa té la certesa que la queixa i la desesperació són penúltimes. L’última paraula prové d’un lloc més ampli i més profund que aquest patiment”, assenyala Melloni), i la vida en l’esperit (on Cobo discrepa sobre la idea que és l’ésser humà qui s’endinsa en l’esperit, purificant-se: “Potser l’ascesi ens fa millors, potser ens fa més sensibles a allò que, d’alguna manera, es troba per damunt de nosaltres. Però no ens fa capaços de Déu. Déu sempre agafa l’home de sorpresa, allà on se’l troba... Sovint la paraula esperit s’utilitza indiscriminadament, com si fos alguna cosa així com un calaix de sastre on col·loquem els nostres desigs d’anar més enllà, una espècie de calmant de la nostra necessitat”).

La segona part del llibre conté tres sessions: silenci (“És temps d’escolta i d’obediència -explica Melloni-. Obediència en el sentit etimològic del terme: ob-audire, escoltar el que és al davant... En la mesura que protegim espais de silenci, la nostra captació i receptivitat ens permetrà sentir els crits i també la joia de les persones”); paraula (Josep Cobo recorda: “El cristianisme perd substància quan es desprèn del seu horitzó apocalíptic. El cristianisme no és un manual d’autoajuda, una recepta per a la felicitat. [...] O Déu respon o no té res a veure amb nosaltres. O admetem que Déu no dóna -que no hi ha do- o, si dóna, aleshores hi ha d’haver Judici, tot i que resulti increïble”) i acció (on Xavier Melloni amplia la noció del judici final: “Els nostres actes han d’estar sempre sota judici : ¿estan autocentrats o descentrats? ¿Mirem només a un mateix de manera que acaben devorant l’altre o, al contrari, la nostra manera d’estar en el món col·labora en la seva transformació? [...] Cada instant és un final i un principi. Podem passar per situacions molt dures, però també és cert que, si vivim en estat d’oberts, Déu es pot manifestar aquí i ara... Per això és tan fecunda com necessària la trobada i el diàleg entre les religions, perquè els diferents accents que entren en joc es complementen”, conclou Melloni).

En definitiva, una confrontació que defuig la tibantor i que acompanya l’actitud de tots els que pensen que Déu no existeix però que, tanmateix, perceben que Déu és.