Publicitat
Publicitat

Dones i acollida

La setmana passada, en aquesta mateixa secció, l’article de Dídac P. Lagarriga tractava d’una qüestió clau en el diàleg intercultural i interreligiós, tot i que encara suscita polèmica i sovint no se’n parla. Es tracta de la possibilitat de participar en els rituals d’una religió que no sigui la d’un mateix. Una participació activa, s’entén, sense caure en l’artifici de la teatralitat o el sincretisme.

Aquesta trobada amb l’altre és transformadora per a les dues bandes, per això els sectors més excloents es mostren tan crítics. Raimon Pannikar va escriure: “Si estudiem -en el sentit profund i clàssic del mot studium (esforçar-se amb tot l’ésser vers la veritat)- una tradició diferent de la nostra, aquest estudi ens porta a una comprensió de moltes de les intuïcions d’aquella altra tradició. Però això també produeix un canvi en nosaltres. Comencem a convertir-nos a la visió d’aquella tradició. Però encara hi ha més. La comprensió de la nostra pròpia tradició també canvia i emergeix una nova interpretació de la nostra religiositat”.

Com a dones, podem pensar que participar en els rituals d’una altra religió és encara més difícil, però la meva experiència personal és que moltes vegades succeeix tot el contrari, en especial quan la tradició espiritual que t’acull ha mantingut un espai diferenciat, però respectat, principalment femení. Quan això passa, sembla que el vincle que ens uneix com a dones es valora per sobre de la creença, i es generen moments d’intimitat i de veritable acollida espiritual. Alguns hi veuran intencions proselitistes de qui t’acull, però el que he viscut, per exemple al Senegal, és tot el contrari: una invitació a formar part de la cosmovisió de l’altra sense cap obligació d’abandonar la teva, posant atenció, això sí, i com assenyala Pannikar, a aquesta transformació lenta de les dues parts.

Més continguts de