Dones que fan feines que abans eren ‘d’homes’

En algunes professions encara sorprèn veure-hi dones, ja que s’hi han incorporat fa poc i són escasses

“Orientar-me és el que més em va costar al principi, sobretot els dies de tempesta, de neu i de boira. Conec les pistes perquè hi he esquiat i porto un bon GPS, però tot i així no és fàcil orientar-se, especialment a la nit, quan tot és molt diferent. Aleshores és important tenir uns quants punts de referència: pilones, canons...”, explica Bea Calamita, que des d’aquesta temporada és conductora d’una de les màquines que trepitgen la neu a l’estació d’esquí de Grandvalira. “Vaig fer un període de formació i després unes quantes sessions acompanyada d’un altre conductor, i aquesta temporada ja treballo al cent per cent. Els companys m’estan ajudant molt. Molts em deien que no obtindria aquesta feina, que no fa per a les dones, i mira... Les dones podem fer tot tipus de feines!”, diu Calamita.

Treballa al primer torn: de les cinc de la tarda -quan tanquen les pistes- fins a la una de la matinada (el segon torn és de mitjanit a les nou del matí). Als altres maquinistes encara els sorprèn sentir per la ràdio amb què es comuniquen entre ells una veu femenina, dolça i enèrgica alhora. És la primera dona que fa aquesta feina en aquesta estació d’esquí. El seu principal objectiu és anivellar la neu. Si ha nevat, la seva feina consisteix a trepitjar-la perquè quedi compactada, i si n’hi ha poca n’ha d’afegir a les zones més pelades, allà on sobresurten pedres, eliminar els bonys o bé escampar la neu de les muntanyetes que han format els canons de neu.

Ja no hi ha pràcticament sectors professionals sense dones, però en alguns encara sorprèn veure’n perquè s’hi han incorporat fa poc i són ben escasses. A les estacions d’esquí fins ara era habitual trobar-ne a les taquilles o als establiments de lloguer d’esquís, però no pas fent de maquinistes. Ens sorprèn també, encara, veure una dona pilotant un avió, fent de bombera o en algunes especialitats mèdiques com la traumatologia o la cirurgia. En aquests llocs, elles acostumen a sentir-se més observades que ells. Sílvia Rueda, responsable de projectes de l’Institut DEP, dedicat a la recerca sociològica, confirma que “cada vegada hi ha més dones que accedeixen a feines considerades tradicionalment d’homes”, però les dones segueixen patint més segregació ocupacional que els homes. Avui dia les dones obtenen millors resultats educatius, i els percentatges d’abandonament escolar són inferiors entre les dones”, i malgrat això, com és sabut, “la posició de les dones al mercat de treball no reflecteix els èxits assolits en l’àmbit educatiu: les dones tenen més dificultats per accedir a una feina i pateixen nivells més elevats de precarietat i de discriminació salarial”.

Menys oportunitats per a elles

Les dones pateixen una segregació laboral horitzontal i vertical. “Quan parlem de segregació horitzontal ens referim al fet que les dones no tenen les mateixes oportunitats que els homes a l’hora d’accedir a qualsevol feina. Així, les dones es concentren en un nombre més reduït de feines: més del 60% de les persones ocupades als serveis de restauració, serveis personals i comerç al detall a Catalunya són dones (dades del 2016). Per altra banda, la segregació vertical fa referència al fet que les dones no tenen les mateixes oportunitats que els homes a l’hora d’accedir a feines amb poder decisori: poc més del 30% de les persones amb càrrecs de direcció i gerència a Catalunya són dones (dades del 2016), una xifra que s’ha mantingut bastant estable durant els últims anys (26% el 2011)”, explica la directora de projectes de l’Institut DEP.

No hi ha dubte que les dones i els homes podem fer les mateixes tasques. “Parlar de feines de dones i de feines d’homes és una construcció social que ha anat impregnant l’imaginari col·lectiu fins al punt que encara avui dia les feines d’atenció més personal -infermeria, treball social o educació infantil, entre d’altres- continuen associant-se a les dones, i les feines més físiques continuen associant-se als homes”, destaca Rueda, i posa de manifest que “la maquinària i la tecnologia han eliminat pràcticament les feines que requerien força física”, de manera que ha desaparegut aquest “inconvenient”, si és que ho era, perquè les dones puguin accedir a determinades feines, com algunes del sector de la construcció.

En les conteses bèl·liques del segle XX, les dones han demostrat que podien fer eficaçment feines a les quals no estaven habituades. Durant la Primera Guerra Mundial, força dones van ocupar els llocs de treball que van haver de deixar els seus pares, germans i companys. Però un cop acabada la guerra, els homes que van poder tornar a casa van recuperar les seves feines, i les dones van tornar a ser excloses del mercat laboral: van ser recloses novament a la llar i a la cura de la resta de la família, sense tenir en compte què és el que elles volien.

A Espanya, el treball femení remunerat també va augmentar de manera significativa com a conseqüència de la participació dels homes a la Guerra Civil. Però no va durar gaire: les dones aviat van quedar relegades a tasques voluntàries de suport als combatents homes. La consigna del moment, “ Homes al front, dones a la rereguarda”, descriu molt gràficament el que va passar. Les dones de seguida van passar a fer tasques de cuineres, infermeres, carteres i administratives. I a les que tenien armes, els hi treien amb l’excusa que no tenien formació militar. Amb independència de la feina que facin, avui, encara, les dones fan, molt més que els homes, la feina de casa. Segons l’ Enquesta de l’ús del temps, a Catalunya l’any 2011 les dones ocupades dediquen una mitjana de 3 hores i 38 minuts a la llar, comparat amb una dedicació de 2 hores i 25 minuts dels homes en la mateixa situació laboral. És a dir, que les dones resten hores del seu lleure o de la feina remunerada –surten més puntuals de la feina!–, i això els pot comportar menys probabilitats de desenvolupar-se i créixer professionalment. “Per trencar amb els estereotips de gènere cal un canvi cultural -sosté Sílvia Rueda-. Aquest canvi cultural requereix la implicació no només dels governs, les famílies i les escoles, sinó també dels mitjans de comunicació i les empreses: fabricants de joguines, editorials infantils i juvenils, fabricants de roba, i un llarg etcètera”.

Tenim habilitats diferents?

I ara que les dones ja han entrat a pràcticament tots els racons laborals dels homes, ens seguim preguntant: ¿en el futur, algunes feines les continuaran exercint més els homes i altres les dones? És probable, però més aviat per tradició que no pas pel fet que, globalment, homes i dones tenen unes quantes habilitats diferents. “No queda del tot clar fins a quin punt la diferència en les habilitats entre homes i dones és genètica o ambiental. Els gens hi intervenen, això segur (s’han detectat més de 160 gens que funcionen diferent en el cervell masculí i el femení durant les etapes embrionàries i fetals, i més de 80 en l’edat adulta), però el seu efecte diferencial es veu reforçat, o disminuït, per l’aprenentatge, la cultura i l’educació –diu David Bueno, professor i investigador de genètica a la UB–. Tanmateix, aquestes diferències no concedeixen qualitats extraordinàries a cap sexe, sinó subtileses que, al món laboral, són complementàries. Per exemple, el cervell femení té, de mitjana, més connexions en la zona de prendre decisions que el masculí. Això fa que, també de mitjana, si tenen prou temps, les dones prenen més bones decisions que els homes, perquè poden valorar més aspectes simultàniament. En canvi, si no hi ha temps, llavors sembla que, també de mitjana, els homes prenen decisions més encertades, perquè únicament valoren els aspectes que són claus. També en general els homes tenen més connexions a la zona d’orientació espacial (el tòpic dels mapes) i les dones a les àrees sociolingüístiques (el tòpic de xerrar). Però el fet de veure que normalment els homes miren els mapes i les dones xerren més condiciona nens i nenes a emmirallar-se amb els del seu sexe, i això contribueix també a les diferències”.

Pepa Colomer, la primera aviadora

Quan només tenia 8 anys, la Maria Pepa Colomer va agafar un paraigua, el va obrir, es va enfilar al balcó del segon pis de casa seva i es va tirar aferrada al mànec. La patacada va ser important. Però la Pepa sempre havia volgut volar. “Cada dia es llevava i marxava cap a l’aeròdrom del Prat, mentre la seva mare estava convençuda que anava a l’Institut de Cultura. Quan encara no havia fet els 18 anys, Pepa Colomer va esdevenir la primera pilot catalana”, explica Elisenda Albertí, autora del llibre ' Compromeses, vuit dones catalanes excepcionals' (Albertí Editor, 2015), que a més de la biografia de Colomer, recull la de set dones més del segle XX que van lluitar pels seus drets i ideals, i en alguns casos, van exercir oficis que la societat tradicional no veia amb bons ulls.

Més continguts de