EscriptoraVet aquí un mestre que va viatjar a una terra per a ell desconeguda. Hi va trobar un gos sense amo. Era un gos alegre, sociable, conegut, estimat per tota la gent de la zona. El mestre va decidir quedar-se’l i també va prendre la determinació d’educar-lo.
El va ensenyar a seure sense moure’s del seu costat, el feia callar en presència dels amics, el renyava si veia que encalçava una papallona o si sospirava. I quan el gos no l’obeïa, l’abandonava tancat a casa, tot sol. El gos aleshores es desesperava i se’l sentia plorar dia i nit sense pausa. El mestre sempre tornava i amb un deix condescendent, mentre l’animal li llepava les mans, li etzibava: “Has après la lliçó?”
El gos estava cada cop més prim, més apagat. Ningú no el reconeixia. Ja no saludava tothom, com abans. Ja no jugava. Havia après fins i tot a mossegar, per indicació del mestre, els que més l’havien acariciat en el passat. El mestre li deia: “Ho feien per tenir-te a les seves ordres, no perquè t’estimessin”. Un dia, un del molts cops que el mestre l’havia deixat abandonat a casa, una vegada que trigava massa a tornar i que el gos s’havia quedat afònic de tant plorar, i que començava a tenir una set i una fam insuportables, el gos va veure que el mestre, per error, s’havia deixat una de les portes entreoberta. L’animal va aprofitar l’avinentesa: va sortir per aquell forat i no va deixar de córrer fins que es va esgotar.
Quan el mestre va tornar a casa disposat a deixar anar les seves paraules condescendents de costum, va descobrir horroritzat que el gos ja no hi era. Indignat, va dir a tothom que el va voler sentir que aquell gos seu, desagraït i desconsiderat, l’havia abandonat de la manera més inexplicable. Tothom va compadir el mestre perquè el gos l’havia abandonat. I el gos va compadir el mestre, també, perquè aviat descobriria que no era mestre de ningú.
