“Ho conreo i m’ho menjo o ho dono”

LondresÉ s una activitat que no té edat ni contraindicacions. La practiquen des d’estudiants d’escola primària -nens i nenes de 6 o 7 anys- fins a jubilats de 65 o 70 anys, o encara més grans. Xifres aproximatives de l’Associació Nacional de Parcel·les per al Conreu de Vegetals o Flors (National Allotment Society, NAS, en les sigles en anglès) indiquen que al Regne Unit hi ha gairebé mig milió de persones que en posseeixen una, en bona part en grans propietats comunals destinades a això, ja siguin dels districtes de les grans ciutats o dels municipis rurals.

Una parcel·la d’aquestes característiques són, per regla general, 250 metres quadrats de terreny. Es lloguen anualment per un preu que, amb oscil·lacions segons les zones, no supera els 110 euros anuals.

L’afició és tan gran que unes 90.000 persones formen una llarga llista d’espera per aconseguir-ne una en el sorteig anual que se celebra, que posa en circulació els trossos de terra que queden alliberats. Al Londres interior hi ha uns 13.000 arrendataris. Al gran Londres la xifra s’eleva als 45.000. És una xarxa que recorda la d’horts urbans que té la ciutat de Barcelona, però amb unes xifres més discretes.

Diane Appleyard, portaveu de la NAS, assegura des d’Escòcia que “després d’un període de decreixement durant els anys noranta i estancament els 2000, els últims mesos, potser l’últim any, s’ha produït una revifalla, tant en la demanda de parcel·les com en el nombre de gent que les conrea: de mitjana, n’hi ha unes 20 per cada mil llars”. El resultat ha sigut que la immensa majoria de les 333.000 registrades a tot el Regne Unit, de 250 metres quadrats, s’han hagut de dividir per la meitat davant del nombre de peticions per tenir-ne una.

Un estil de vida

Tot plegat va molt més enllà del tòpic sobre els britànics, o més en concret els anglesos, del seu amor als jardins. “És una estil de vida i de viure”. James Curtis (imatge superior esquerra), de 59 anys, és un d’aquests milers d’aficionats londinencs que treballen la seva parcel·la. En el seu cas són dues, en total 250 metres quadrats. La té a St. James Park, no el famós Royal Park del centre de la ciutat sinó un que és en una zona del districte de Waltham Forest, al nord-est, en una terra comunal (imatge superior dreta). El James s’hi dedica fa més de vint anys. I hi conrea des de pastanagues fins a ruibarbres. “És agraït saber que menges el que has treballat i fet créixer amb les teves mans”. Hi veu, però, molts altres avantatges: “Ho pots compartir entre els familiars, els amics, els veïns. És una forma de generositat. El que no necessitem per a la subsistència, o que no podem consumir, perquè no menjarem només pastanagues o bledes, ho donem”.

Però també es pot vendre. No pas amb ànim de gran lucre, sovint ni tan sols per compensar les despeses bàsiques -des de les eines fins a la terra per renovar el terreny de conreu-, sinó com una manera de donar a conèixer el fet que al darrere de casa -o de gairebé cada casa- al Regne Unit sí que hi ha un petit hortet.

Dissabte passat l’entitat Capital Growth va organitzar una fira de productes d’horts urbans promoguda pels seus poc més de 2.000 associats. A través dels butlletins locals i de les xarxes socials, els diferents grups del que se’n pot dir camperols londinencs van dur a terme el festival anomenat The Urban Harvest (la collita urbana), també per donar sortida als seus excedents i oferir un tast directe de la terra a la boca sense haver de passar pel supermercat.

Però més enllà de la passió individual que se suposa als compromesos amb el fet de treballar la terra del costat de casa en les seves hores lliures, al darrere d’aquesta activitat també hi pot haver un activisme ecologista, un esforç per tenir cura del medi ambient i de la sostenibilitat.

¿Hi pensa James Curtis mentre treballa la parcel·la i cuida els porros o les patates? “No, perquè ho faig perquè m’agrada, però...”

Quantificació

En tot cas, així ho ha entès l’equip de MyHarvest.org.uk. Són Jill Edmondson, Roscoe Blevins, Miriam Dobson i Darren Grafius, tots quatre activistes ecologistes amb diferent formació científica. Amb la col·laboració de la Universitat de Sheffield i el suport econòmic de l’Engineering and Physical Sciences Research Council, han posat en marxa un projecte de cinc anys de durada que pretén mesurar la contribució de les petites parcel·les individuals de conreu -ja siguin horts urbans o de municipis rurals- a la producció d’aliments al Regne Unit.

A partir de precises instruccions a la pàgina web que han posat en marxa, i de la campanya feta a les xarxes i en publicacions especialitzades, demanen als aficionats camperols que enviïn dades sobre les collites.

En temps de superpoblació i potser de futura escassetat d’aliments, és una manera de pressionar per dedicar més terreny als horts urbans.